.
En Joan surt de treballar. A l’altra banda del carrer veu una iaieta molt enfeinada baixant el carret de la compra per les escales del metro.
- Buf... és cansat fins i tot de veure, millor que l'ajudi.
Carret en mà baixa l’escales.
La iaia, que s'ho mira, li va dient:
- Compte no et caigui, que si no, no sopem a casa.
En aquell instant, un home amb intencions de robar la bossa a la iaia, surt de darrere una columna i intenta fer-li la traveta a en Joan, que immediatament pensa:
- La bossa o el carret?
Amb un gir complet de puntetes i una bona embranzida amb els braços situa el carret entre la iaia i el carterista, i en quedar d'esquenes al lladregot li estomaca una coça al bell mig de l'estómac. La iaia, que en el seu esforç per baixar encara va pel quart graó, no s’ha adonat de res, i s’espanta quan veu el carret, de cop, al seu darrere. Comença a cridar:
- Que em roben el carro!
Es posa nerviosa. Marxa el lladre. Baixa les escales. S’entrebanca. En Joan, amb el braç que li queda lliure, agafa la iaia per la rebequeta i la torna a posar a lloc, a resguard. Ella el mira malament i amb por, treu forces d’on no n’hi ha, pren el carret i se’l baixa corrents. En Joan pensa:
- Pobra àvia, ni tan sols ha vist el que li venia al damunt. I tenia forces de sobres!
Se n’adona que li ha caigut la cartera després de fer el ninja. De sobte, un senyor, amb cara de ser més dur que les pedres, i li diu:
- Noi, l'he atrapat i li ha caigut això. De lluny ho he sentit, picava fort el lladregot! Aquí tens la teva cartera.
En Joan, sense dubtar-ho un moment, li contesta seriós:
- Vostè és un Heroi. Moltes gràcies.
.
Més tard arriba a casa; la Marta l'espera per fer el sopar.
- Com ha anat el dia, amor?
- Acabo de fer l'heroi com mai. - respon en Joan.
- Què has fet? – li diu la Marta
- Li he dit Heroi a un Heroi.
.
- Buf... és cansat fins i tot de veure, millor que l'ajudi.
Carret en mà baixa l’escales.
La iaia, que s'ho mira, li va dient:
- Compte no et caigui, que si no, no sopem a casa.
En aquell instant, un home amb intencions de robar la bossa a la iaia, surt de darrere una columna i intenta fer-li la traveta a en Joan, que immediatament pensa:
- La bossa o el carret?
Amb un gir complet de puntetes i una bona embranzida amb els braços situa el carret entre la iaia i el carterista, i en quedar d'esquenes al lladregot li estomaca una coça al bell mig de l'estómac. La iaia, que en el seu esforç per baixar encara va pel quart graó, no s’ha adonat de res, i s’espanta quan veu el carret, de cop, al seu darrere. Comença a cridar:
- Que em roben el carro!
Es posa nerviosa. Marxa el lladre. Baixa les escales. S’entrebanca. En Joan, amb el braç que li queda lliure, agafa la iaia per la rebequeta i la torna a posar a lloc, a resguard. Ella el mira malament i amb por, treu forces d’on no n’hi ha, pren el carret i se’l baixa corrents. En Joan pensa:
- Pobra àvia, ni tan sols ha vist el que li venia al damunt. I tenia forces de sobres!
Se n’adona que li ha caigut la cartera després de fer el ninja. De sobte, un senyor, amb cara de ser més dur que les pedres, i li diu:
- Noi, l'he atrapat i li ha caigut això. De lluny ho he sentit, picava fort el lladregot! Aquí tens la teva cartera.
En Joan, sense dubtar-ho un moment, li contesta seriós:
- Vostè és un Heroi. Moltes gràcies.
.
Més tard arriba a casa; la Marta l'espera per fer el sopar.
- Com ha anat el dia, amor?
- Acabo de fer l'heroi com mai. - respon en Joan.
- Què has fet? – li diu la Marta
- Li he dit Heroi a un Heroi.
.
autor: Agustí Febrer (conte amb 365 paraules justes!)
.
11 comentarios:
Quina acció, quin patir, quins herois! :)
Molt divertit!
Quants herois i sense capa ni poders especials :)
Gràcies per compartir este conte Agustí!
És cert, aquests herois sense capa ni poders (com diu la BAJOQUETA) són els Herois de veritat. Ara que també trobo ben posada l'etiqueta de FICCIÓ perquè em sembla que no en corren gaires pel món :-D Bon relat!
Bon conte!!! no sé si és un "dejà vu" però juraria que aquest conte ja l'havia llegit abans...(?)
Tant de debò herois com aquests sovintegessin!!
Bon relat!!!
Quins nervis fins al final.....havia arribat a pensar que la iaia era còmplice i tot.
...potser sí que la iaia és còmplice...
...clar, l'efecte mirall, sempre veiem en els altres el que som...
Ja m'agradaria contar contes creant tan intarès pel qui llegeix, gràcies.
Bon relat! Recordo haver-lo llegit ja al bloc de la Marta Pérez.
Ja deia jo que l'havia llegit abans!
Hehehe, molt bo, un bon conte. Llàstima que en Joan no serà recordat com un heroi, però la humilitat és una virtut que el fa ser especial.
Agustí! Se m'havia passat el teu conte, fins el dia d'avui no l'havia vist! És que l'Agustí és el meu fill! Disculpa'm!!!
Un conte idelaista, com tu.
Publicar un comentario