El va mirar de reüll, mentre jugava amb el paper del sucre del cafè que s’estava prenent. No el volia mirar directament perquè no descobrís la necessitat que sentia d’abraçar-lo. Però no claudicaria, ell tenia la mirada perduda, observant el carrer, no es fixava en ella, no li deia res.
No sabia què dir, se sentia incòmode. Ella estava jugant amb el sucre i no el mirava. Estava en silenci des que havia arribat. Tenia ganes de fer-li un petó, de sentir que aquella distància entre els dos desapareixia, però no volia fer el ridícul, estava clar que el rebutjaria.
Havia anat de bòlit tot el dia per poder anar a la peluqueria a la tarda i preparar un sopar romàntic. Volia estar guapa per a ell. Li havia enviat un missatge per quedar, un missatge neutre perquè no intuís la sorpresa.
No li havia dit res en tot el dia. Avui era el seu aniversari i ella no se n’havia recordat. Un simple missatge neutre per quedar era tot el que li havia expressat. No entenia què li passava. Estava trist.
Quan va aparèixer al bar on l’havia citat no li havia dit res del seu nou pentinat, de la seva roba.. s’havia passat tot el dia esperant aquell moment, la seva reacció.. i ell no havia dit res. No entenia què li passava. Estava trista.
Es va aixecar per anar al lavabo. No podia suportar la situació. Tenir-la tan a prop però tan lluny alhora li havia generat un nus d’angoixa que no el deixava respirar.
Va veure com s’aixecava, com marxava al lavabo. No volia estar amb ella. L’angoixa que sentia va augmentar, no ho podia suportar, no volia sentir-se ridícula amb el seu pentinat nou per algú que ja no sentia res per a ella. Va demanar el compte.
Va sentir com demanava el compte, el cor se li va accelerar. No volia estar amb ell. Va preferir no girar-se. No volia sentir-se ridícul perseguint a algú que ja no sentia res per a ell.
Es va aixecar de la taula i va marxar.
Va obrir la porta del bany i va entrar.
.
autora: pluja, del blog Pluja d'estiu...No sabia què dir, se sentia incòmode. Ella estava jugant amb el sucre i no el mirava. Estava en silenci des que havia arribat. Tenia ganes de fer-li un petó, de sentir que aquella distància entre els dos desapareixia, però no volia fer el ridícul, estava clar que el rebutjaria.
Havia anat de bòlit tot el dia per poder anar a la peluqueria a la tarda i preparar un sopar romàntic. Volia estar guapa per a ell. Li havia enviat un missatge per quedar, un missatge neutre perquè no intuís la sorpresa.
No li havia dit res en tot el dia. Avui era el seu aniversari i ella no se n’havia recordat. Un simple missatge neutre per quedar era tot el que li havia expressat. No entenia què li passava. Estava trist.
Quan va aparèixer al bar on l’havia citat no li havia dit res del seu nou pentinat, de la seva roba.. s’havia passat tot el dia esperant aquell moment, la seva reacció.. i ell no havia dit res. No entenia què li passava. Estava trista.
Es va aixecar per anar al lavabo. No podia suportar la situació. Tenir-la tan a prop però tan lluny alhora li havia generat un nus d’angoixa que no el deixava respirar.
Va veure com s’aixecava, com marxava al lavabo. No volia estar amb ella. L’angoixa que sentia va augmentar, no ho podia suportar, no volia sentir-se ridícula amb el seu pentinat nou per algú que ja no sentia res per a ella. Va demanar el compte.
Va sentir com demanava el compte, el cor se li va accelerar. No volia estar amb ell. Va preferir no girar-se. No volia sentir-se ridícul perseguint a algú que ja no sentia res per a ell.
Es va aixecar de la taula i va marxar.
Va obrir la porta del bany i va entrar.
.
.
14 comentarios:
Ai a vore si tenen l'oportunitat en una altra trobada de dir-se tot lo que pensen:)
Gràcies pel conte Pluja!
La vida està feta de malentesos que ens la compliquen, tan fàcil que seria parlar-ne i tan que ens costa fer-ho. Bon relat!
De vegades ens perdem per no parlar…
Real com la vida...tantes vegades no diem i esperem que sigui l'altre que digui i això es converteix en una espiral de malentesos absurds...! molt bon relat..m'ha agradat molt sembla haver retallat un tros de situació real amb les tisores esmolades de la literatura...molt bo!
Sempre hem de dir tot el que tenim dintre, ara dues animes amb pena per falta de paraules.
Falten les: paraules d'amor....
Una representació perfecta de que sense paraules les coses de vegades es fan molt difícils. Encara que de vegades no calen... però en aquest cas sí! Quin parell d'estaquirots...
M'ha agradat molt, genera una certa angoixa, no?
De vegades, callem i només afavorim la solitud i la incomunicació. Bon relat!
uff bajoqueta, t'has adelantat i has posat un conte de por a l'Octubre? Perquè, per a mi, aquesta situació seria tot un malson...
Un petonet!
Quin parell de carallots! Hi ha situacions que com diu la Patrícia per a mi serien un malson. No crec que pogués estar sense dir res ... en una situació com aquesta, però aquestes coses passen més del que sembla.
Hi ha silencis que parlen per ells mateixos...i ens malinterpretem.
Un exemple del que passa a la majoria de les parelles. L'esperar de qui sigui l'altre que doni el primer pas, la por a fer el ridícul o a sentir-se rebutjat/da ens porta a la incomunicació i moltes vegades (massa vegades) al distanciament i a la ruptura.
Real, real com la vida. La de gent que pateix per culpa d'un malentès.
un relat moolt real... massa i tot.
Gràcies pels comentaris! La veritat és que no és real però si basat en una experiència molt semblant! ;)
Publicar un comentario