El pastís de formatge de la tieta Eunice és famós a tota la contrada. Cada dia el Tony’s s’omple de gent menjant-ne, des de fa molts anys, quan la tieta va començar a portar-li’n per vendre’l.
En Tony fa anys que no tanca el local, des de l’any de les destrosses que li van provocar un grup de clients furiosos per trobar el bar tancat i quedar-se sense pastís. No s’havia vist mai una fúria igual, van trencar fins i tot els posa-vasos de punt! Des d’aleshores el Tony’s és el que és : la única granja-bar de l’estat que pots trobar oberta les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, durant tot l’any. No tanca mai, ni el Dia de l’Aturat Feliç, sagrat per tothom!
Per que us en feu una idea de com treballa (clar que si no ho fes així, ja li haurien cremat el local més d’una vegada...).
En el fons els entenc, perquè està boníssim!
Ja no és només la cremosa textura que es fon a la boca, o la cruixent galeta de la base, o el punt d’acidesa de la maduixa trencant la dolçor del conjunt... És l’experiència total que vius un cop l’has acabat, quan tot un món de sensacions s’obre al teu davant, la felicitat pica a la teva porta i res és mesquí, tot és perfecte: un dia plujós es converteix en radiant, una mala notícia acaba essent un pessic de felicitat, l’alegria i el riure ho inunda tot, el món és meravellós.
Si el tasteu, esteu perduts, ja no voldreu menjar cap altre pastís.
El pastís de la tieta enamora.
Ningú més el fa tan bo, i això que ho han provat... n’han fet concursos i tot! Però mai han aconseguit igualar-lo.
I la tieta Eunice no n’ha mai dit la recepta a ningú. Ni a en Tony. Diu que el secret és l’amor i el bon humor amb què es posa a fer-lo. Jo sé que fa servir una aigua especial, és la única cosa que m’ha dit. Però segurament és una més de les seves tonteries... com la de parlar-li a la planta que té a l’eixida i anomenar-la Maria...
En Tony fa anys que no tanca el local, des de l’any de les destrosses que li van provocar un grup de clients furiosos per trobar el bar tancat i quedar-se sense pastís. No s’havia vist mai una fúria igual, van trencar fins i tot els posa-vasos de punt! Des d’aleshores el Tony’s és el que és : la única granja-bar de l’estat que pots trobar oberta les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, durant tot l’any. No tanca mai, ni el Dia de l’Aturat Feliç, sagrat per tothom!
Per que us en feu una idea de com treballa (clar que si no ho fes així, ja li haurien cremat el local més d’una vegada...).
En el fons els entenc, perquè està boníssim!
Ja no és només la cremosa textura que es fon a la boca, o la cruixent galeta de la base, o el punt d’acidesa de la maduixa trencant la dolçor del conjunt... És l’experiència total que vius un cop l’has acabat, quan tot un món de sensacions s’obre al teu davant, la felicitat pica a la teva porta i res és mesquí, tot és perfecte: un dia plujós es converteix en radiant, una mala notícia acaba essent un pessic de felicitat, l’alegria i el riure ho inunda tot, el món és meravellós.
Si el tasteu, esteu perduts, ja no voldreu menjar cap altre pastís.
El pastís de la tieta enamora.
Ningú més el fa tan bo, i això que ho han provat... n’han fet concursos i tot! Però mai han aconseguit igualar-lo.
I la tieta Eunice no n’ha mai dit la recepta a ningú. Ni a en Tony. Diu que el secret és l’amor i el bon humor amb què es posa a fer-lo. Jo sé que fa servir una aigua especial, és la única cosa que m’ha dit. Però segurament és una més de les seves tonteries... com la de parlar-li a la planta que té a l’eixida i anomenar-la Maria...
.
autora: Kudifamily, del blog Planeta Clàudia
.
font imatge: Half hour Meals
.
17 comentarios:
On està este lloc per anar a tastar este pastís de formatge tant bo?
Gràcies pel conte Kudi!
Això és un lloc meravellós i a aquesta hora del matí ideal per esmorzar.
Segur, segur que és l'amor que posa quan el fa. Es nota que ha de ser bona persona la tieta Eunice, si fins i tot posa nom a les plantes.
De totes maneres fa bé de no donar la recepta, no sigui que hi hagi algun ingredient "clandestí" :-DD
Un relat molt "addictiu"!!
Molt bo, el pastís, vull dir el conte! I més a aquestes hores!
Ei, Kudy!! Quina il·lusió m'ha fet veure un conte teu!!
I, a més, que és boníssim (com el pastís de formatge de la tieta Eunice)
Deixant a part lo bèsties que són la gent (pobre Tony, destrossar-li el local!!) jajaja m'ha fet riure amb ganes lo de fer malbé "els posavasos de punt"!! Genial!! :-)
Clar que, si el pastís provoca reaccions tan positives, potser és normal que, quan la gent no en té, s'esverin! ;-)
M'ha agradat molt!
No per res, però jo faig un pastís de formatge amb iogurs, Philadelphia i maizena que mmmmm!! :-))
Em sembla que tinc la clau de tot. Si a la planta li diu Maria, no hi ha dubte que deu ser marihuana. Unes fulles de maria trinxada en un bol mig ple d'aigua i ja teniu l'aigua especial. La sensació de felicitat la provoca les fulles de maria (ingredient indispensable del pastís)
Com voleu que la tieta us doni la recepta? la sap molt llerga la tieta.. -És broma-
Un molt bon relat, m'ha agradat molt hi ha tocs d'humor molt bons" el dia de l'aturat feliç" la planta que la tieta anomena Maria (marihuana)Encara que això de que enganxi tant a la gent com per esclatar en violència deixa entreveure que fora de menjar el famós pastís l'existència deu ser ser més aviat trista i per això mateix té tant i tant èxit...Bon conte!!!
De veritat va de marihuana?
Jo sempre estic als núvols...
Clar, per això van fer tantes destrosses els clients quan no van poder menjar pastís, per això estaven tan furiosos... Tenien el mono!!!
Ai que dolentes són aquestes coses!!
Molt bo....i esclar que enganxa amb la dosis de maria necessites un trocet cada dia....
Ja sabia jo que, tal com ho explicaves, aquest pastís tindria algun ingredient secret. La gràcia del relat és deixar-lo així com l'has deixat, no calia que ho expliquessin tan clarament per aquí, però està clar que per aquí van els trets. Si no, de què tanta felicitat?
Molt bo el relat, i molt ben escrit. Però el pastís jo passaria de provar-lo.
I quines ganes de menjar pastís que m'has fet venir!!!! I molt bo el final!!! ;)
jajajajaja Jo no ho havia pillat! Qué burra!
Aixxx...que venen les Fires de Girona i venen pastissos com aquest :)
El conte m'agrada!
Molt "bon" relat!!!
M'ha fet recordar que fa uns quants anys, per la fira de teatre de tàrrega hi va haver uns quants intoxicats per consumir un pastis de recepta molt semblant.
O potser es que la Tia Eunice hi va muntar allí una paradeta?
;)
Jajajajaja!!!
Bééééée, veig que heu endevinat el secret de la tieta... Però la tieta ho feia amb bona fe... ella no sabia que la planteta ditxosa fos addictiva, hehe. Un seu veí li va deixar ja fa molts anys perque li cuidés, dient-li que servia per fer infusions... i ella en va voler treure profit!!!
(sí, sí Joana, per fires de Girona en pots trobar, segurament no tan bons com aquest, hehe... però que jo sàpiga la tieta no hi ha anat ma...)
XEXU, fas bé de no voler-lo tastar, jo tampoc ho faria sabent l'ingredient secret, hehe
Gràcies i petonets a tots!!!!
Home jo la tastaria, però sense l'ingredient adictiu, jajajaja.
Publicar un comentario