.
S’havia adonat que, quan olorava pintura fresca, li venien ganes de menjar préssecs. L’olor de la pintura es confonia amb l’olor de la fruita –una mica àcida, suau a la pell i dur a la carn.
I mai no s’havia preguntat per semblant associació d’idees. Però, un dia, en tornar a passar això, aparegueren un seguit d’imatges llunyanes, com arrencades d’una pel.lícula neorrealista: Veié un piset; dins del qual, una nena tafanejava, envoltada de matalassos drets recolzats a les parets, mostrant descosits i llargues puntades desiguals als folres.
Per les finestres s’escolava una claror groga d’estiu, tallada per les línies paral.leles de les persianes i, en tocar les coses, es deformaven: llises a la paret, ondulades a les cadires, als llits desmuntats i apilats de qualsevol manera.
La nena, amb calces i samarreta; duia un préssec a la mà, mossegat, amb la pell rentada a l’aixeta. Ningú no la destorbava i es ficava allà on volia; asseguda al terra, mirava i remirava la pols feta miques pel sol; es movia amb lentitud i el cos s’omplia i es buidava de talls lluminosos.
Quan es cansava, els matalassos l’acollien amb una carícia tova, –llançant-se des de molt a prop o des de ben lluny.
Als dormitoris, pares i germans feien soroll –rialles i cançons al compàs de la ràdio-: ”¡Passa’m la brotxa neta! ...¡grata aquella taca de pintura! ... y quiero una camiseta que tenga el número cien... . Mamá, els testos dels geranis destorben a la finestra!”.
Feien neteja, amb renovament de pintura inclòs. Pintaven cada any d’un color. Al menjador es passava el rodet amb un color pàl.lid. Quan aquesta pintura s’assecava, torna a passar el rodet, aquest cop un rodet ple de dibuixets en relleu; quan rodolava paret amunt, es repetien o casetes, o flors, o parelletes de xinesos, ...
Els dormitoris només tenien un color: el de les nenes, rosa; el dels nens, verd poma; el dels pares, violeta.
L’olor de pintura fresca es barrejava amb el de la pols i la humitat que desprenien els matalassos.La nena menjava préssecs, mirava, escoltava i fruïa d’aquella llibertat a l’imperi del desordre i l’anarquia dels mobles, justament en començar les vacances d’estiu.
I mai no s’havia preguntat per semblant associació d’idees. Però, un dia, en tornar a passar això, aparegueren un seguit d’imatges llunyanes, com arrencades d’una pel.lícula neorrealista: Veié un piset; dins del qual, una nena tafanejava, envoltada de matalassos drets recolzats a les parets, mostrant descosits i llargues puntades desiguals als folres.
Per les finestres s’escolava una claror groga d’estiu, tallada per les línies paral.leles de les persianes i, en tocar les coses, es deformaven: llises a la paret, ondulades a les cadires, als llits desmuntats i apilats de qualsevol manera.
La nena, amb calces i samarreta; duia un préssec a la mà, mossegat, amb la pell rentada a l’aixeta. Ningú no la destorbava i es ficava allà on volia; asseguda al terra, mirava i remirava la pols feta miques pel sol; es movia amb lentitud i el cos s’omplia i es buidava de talls lluminosos.
Quan es cansava, els matalassos l’acollien amb una carícia tova, –llançant-se des de molt a prop o des de ben lluny.
Als dormitoris, pares i germans feien soroll –rialles i cançons al compàs de la ràdio-: ”¡Passa’m la brotxa neta! ...¡grata aquella taca de pintura! ... y quiero una camiseta que tenga el número cien... . Mamá, els testos dels geranis destorben a la finestra!”.
Feien neteja, amb renovament de pintura inclòs. Pintaven cada any d’un color. Al menjador es passava el rodet amb un color pàl.lid. Quan aquesta pintura s’assecava, torna a passar el rodet, aquest cop un rodet ple de dibuixets en relleu; quan rodolava paret amunt, es repetien o casetes, o flors, o parelletes de xinesos, ...
Els dormitoris només tenien un color: el de les nenes, rosa; el dels nens, verd poma; el dels pares, violeta.
L’olor de pintura fresca es barrejava amb el de la pols i la humitat que desprenien els matalassos.La nena menjava préssecs, mirava, escoltava i fruïa d’aquella llibertat a l’imperi del desordre i l’anarquia dels mobles, justament en començar les vacances d’estiu.
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)
.
12 comentarios:
Hi ha coses que mai s'olviden :)
Gràcies pel conte Luguca!
Interessant, la relació de la pintura amb els préssecs!
Les evocacions que ens porten certs olors són, de vegades, força estranyes. Bon relat!
Imagino que aquella nena era una nena molt, molt feliç!!
Sense relatar grans fets, has aconseguit transmetre una sensació de llibertat, aquella sensació de tranquil·litat infantil quan pots fer el que vols però ets saps protegida pels qui t'envolten...
L'altre dia jo també vaig associar una olor que arribava del carrer a una altre de quan era petita i també en vaig fer un relat i el vaig enviar ja a la Bajoqueta deu fer cinc o sis dies, per això el teu m'ha arribat molt!! :-)
Molt bon relat! ;-)
Ara m'has fet venir ganes de menjar préssecs.....però no de pintar que fa molta mandra.
El viu retrat d'una infantesa feliç
Associem sensacions amb persones o fets, sense ni adonar-nos. Un relat molt bonic.
...un conte molt bonic...veig aquesta nena tranquil.la movent-se al seu aire...molt molt guapo.
Un relat fet d'aromes de préssec , d'infantesa, de tràfec i de pintura d'estius...molt ben escrit...com la vida mateixa..
L´olor d´una cambra acabada de pintar és una olor nèta, com la de la fusta acabada d´asserrar.
Un relat d´universos comuns pels que el llegeixen. Em venen ganes de pintar, ara.
Les olors ens porten sensacions de vivències ja passades. Bon escrit!!
Quines relacions estranyes que ens queden al cervell! les olors tenen molta força evocativa. Bon relat.
Gràcies a tots pels vostres comentaris.
De fet, feliç i infant, haurien d'ésser sinònims.
Luguca
Publicar un comentario