La Marta era a casa seva només acompanyada per en “Xoco” gosset de mida mitjana, pèl curt i bru, creuat de mare Chiuaua i pare desconegut, molt eixerit, intel·ligent i bon guardià bordava quan no identificava les persones. La Marta l’estimava molt i confiava del seu esguard. En “Xoco” també es trobava molt a gust i corresponia en afectivitat i agraïment al matrimoni que l’havia acollit, la seva responsabilitat era vigilar, se sentia com un “guardaespatlles ben pagat” (bon menjar, afecte, aixoplug).
Aquella nit, com tantes d’altres, estaven sols (l’Alfred -marit de la Marta- feia de viatjant i era de ruta), desprès de la rutina diària (passeig del vespre, quatre carantoines, jocs, sopar, etc.) ara tocava dormir, però la Marta donava voltes al llit sense aconseguir-ho... havia estat una jornada laboral força feixuga.
Allà les dues de la matinada va sentir l’ascensor aturar-se a la seva planta, cap dels tres veïns restants no va obrir ni tancar cap porta (a aquella hora ho hagués sentit), va escoltar... i rés, silenci, que estrany! va pensar, i tota temorosa s’aixecà del llit i anà de puntetes a guaitar per l’ull de peix de la porta, només es veia una resplendor de llum movent-se, com una llanterna... el cor va començar a palpitar-li més fort... i si volen fer alguna destreta? en “Xoco” DORMINT, la Marta no gosava ni caminar, poc a poquet va asseure’s a la saleta a la vora del telèfon per si calgués avisar la policia... el gos QUIET, aquella llum anava bellugant, ho veia per la porta del bany mig entreoberta que tenia una finestra de vidres “arrugats” que donava al pati de llums, i paral·lela al replà de l’escala on també n’hi havia. El cor seguia copejant el pit, ella, al costat del gos intentant tranquil·litzar-se.
Eren dos quarts de tres i tot igual, què passava? ja en tenia prou i va decidir trucar...
De sobte sentí un tro llunyà, s’acostava tormenta... la llum pampalluguejava més sovint, fins i tot s’apagava... llavors va adonar-se’n: eren els núvols i el reflex de la lluna al vidre “arrugat” del bany i de la finestra de l’escala!
Aquella nit, com tantes d’altres, estaven sols (l’Alfred -marit de la Marta- feia de viatjant i era de ruta), desprès de la rutina diària (passeig del vespre, quatre carantoines, jocs, sopar, etc.) ara tocava dormir, però la Marta donava voltes al llit sense aconseguir-ho... havia estat una jornada laboral força feixuga.
Allà les dues de la matinada va sentir l’ascensor aturar-se a la seva planta, cap dels tres veïns restants no va obrir ni tancar cap porta (a aquella hora ho hagués sentit), va escoltar... i rés, silenci, que estrany! va pensar, i tota temorosa s’aixecà del llit i anà de puntetes a guaitar per l’ull de peix de la porta, només es veia una resplendor de llum movent-se, com una llanterna... el cor va començar a palpitar-li més fort... i si volen fer alguna destreta? en “Xoco” DORMINT, la Marta no gosava ni caminar, poc a poquet va asseure’s a la saleta a la vora del telèfon per si calgués avisar la policia... el gos QUIET, aquella llum anava bellugant, ho veia per la porta del bany mig entreoberta que tenia una finestra de vidres “arrugats” que donava al pati de llums, i paral·lela al replà de l’escala on també n’hi havia. El cor seguia copejant el pit, ella, al costat del gos intentant tranquil·litzar-se.
Eren dos quarts de tres i tot igual, què passava? ja en tenia prou i va decidir trucar...
De sobte sentí un tro llunyà, s’acostava tormenta... la llum pampalluguejava més sovint, fins i tot s’apagava... llavors va adonar-se’n: eren els núvols i el reflex de la lluna al vidre “arrugat” del bany i de la finestra de l’escala!
En “Xoco” ara tremolant, tenia raó, no calia espantar-se abans!
.
autora: Farigola, conte amb 365 paraules.
.
12 comentarios:
Molt ben descrita, la situació de tensió que viu la protagonista del relat, en un escenari idoni. Enhorabona.
Mai és tard per assustar-se jajaja.
Molt ben contat Farigola, gràcies!
Sem'ha disparat el cor i la imaginació, amb aquest conte.
Saps crear l'ambient adequat i dur-nos a racons inesperats de la ment.
Et felicito.
Em pensava que els contes de por s'havien acabat al novembre, no? :-DD
Et felicito, el relat ens fa pensar que en passarà una de grossa i ens manté amb l'ai al cor fins al final
Si no es mou el gos no hi ha perill. L'intuició i l'olfalte no els falla mai. Boon conte, Farigola.
DE vegades les pors ens les fem nosaltres mateixos. Bon relat
Quina por! Bon conte!
Els gossos ens defensarien de qualsevol cosa, però no els donis una nit de llamps i trons!
...per sort no és agost ni novembre...però atrapada en la història només esperava que truqués d'una vegada...i encara no em crec que només siguin els trons...Excel.lent.
Bon relat d'intriga, felicitats!. I pensar que tots els mals de caps eren deguts a l'insomni provocat per la jornada de treball! Si estigués dormint com cada dia, potser ni hagués sentit el tro. I al dia següent torna a començar però encara més cansada, uf! Només espero que li passin ràpid els dies per arribar al cap de setmana i descansar. ^_^
Llamps, trons i gossos. Una combinació interessant.
Li hem agafat gust als contes de por! Ho dic perquè a tots, a mi també, ens ha encantat el conte.
Publicar un comentario