jueves, 11 de febrero de 2010

256.- La vetlla



Un silenci contagiós embolcalla la sala de vetlla.


[RAISA] «Mira-te’l, el malparit! Si sembla que estigui rient i tot, el cabronàs! Enfotent-se de tothom fins i tot després de mort. Ara, que ja t’he ben fotut, ja! Així rebentis a l’infern. Si és que realment sou just, oh, Senyor!, feu que es rosteixi de la forma més lenta possible. De pare diuen que només hi ha un, i el meu ja és història passada. Així et consumeixis al foc etern...»

[JASSIRA] «Ai senyor, senyor, pobre espòs meu. Només quaranta-vuit anys i ja us l’heu endut! Què serà ara de mi sense tu? Els nois, ja m’ho deien: “Deixa’l mare, anem-nos-en, lluny”. Però jo no podia deixar-lo, ho enteneu oi? Ell era tendre a la seva manera, malgrat els crits i els cops. Ja sé que també s’allitava amb d’altres. Deuria trobar en elles el que jo no sabia donar-li. No li ho retrec. Ell sempre tornava. I per mi, això era tot.»

[JASMIN] «Sou injust, realment injust, Senyor. Si ho sabés la Jassira, com era el seu marit! Un sant! Sempre amb un somriure als llavis, abans i després de cada dijous de visita. Sempre amb un regal pels dos nens. Mai l’Omar, el petit haurà de saber qui és el seu pare de debò. Si no fos per ell, hauria enfollit en quedar-me vídua d’en Yassuf, nou mesos abans del seu naixement.»

[JANI, dins el taüt] «Mira-te-les, aquí, al meu voltant... Senyor, deus pensar que sóc un monstre, oi? Sé que amb la Raisa vaig fer un gra massa. Per això em mires així, oi? Però no tinc la culpa que ella tingui un cos de dona en pell de nina, ni aquests ulls de mel, ni aquells pits de mar. Ho entens? Només quinze anys. La vaig veure allí, tota nua, sobre el llit; la calor..., i no em vaig poder estar. Era l’alcohol. No era jo. Era el meu foc interior. Espero que demà, en saber-se tot, el jutge ho entengui i la perdoni. Jo ja ho fet.

Qui em podia haver tallat el coll així, amb aquesta ràbia continguda, si no?»

El silenci, a la sala de vetlla, persisteix.
.
autor: el veí de dalt, del blog Malerudeveure't
.
.

14 comentarios:

Carme dijo...

Veí, un conte boníssim que fa venir esgrrifances...

Els punts de vista de cadascú... dibuixen el personatge perfectament!

McAbeu dijo...

He pensat el mateix que la CARME, els pensaments de cadascun ens expliquen perfectament la situació i ens porten al final d'una manera excel·lent. Un conte molt bo!

Pilar dijo...

Jo també trobo que no li manca res a aquest conte.
Fa pensar en la veritat de cadascú, amagada darrere els personatges amb què ens vestim.
FELICITATS!

garbi24 dijo...

Fantàstic de veritat, un bon conte que tot i el mort fa que sigui un final feliç, cosa difícil sempre

P-CFACSBC2V dijo...

Oh! Boníssim! Aquests silencis continguts…

XeXu dijo...

Tot depèn del cristall amb el que es mira, oi? Hi ha tantes versions i històries amagades com persones implicades. Ja has fet un bon retrat, i tant!

senga dijo...

...que xulo...explicat d'aquesta manera et facilita la xafarderia de saber que en pensa l'altre i l'altre...ho he trobat molt divertit i molt tètric...felicitats veí...

kweilan dijo...

M'ha agradat molt. Ja és ben cert que cadascú té la seua realitat. Bon conte!!!

Pep dijo...

Felicitats,és un relat fantàstic.
Cada persona pensa la seva crua realitat i després un final boníssim.
Molt bo de veritat.

Marta dijo...

Sí que teniu raó i fa esgarrifar aquest conte. Molt ben descrit el personatge a través de deiverses veus.

Elvira FR dijo...

Boníssim boníssim.....si fins i tot el mort parla....d'això s'hauria de rodar un curtmetratge!

bajoqueta dijo...

Gràcies pel conte Veí, una curiosa conversa en silenci :)

Estranger dijo...

Humor negre molt ben executat.

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel conte! Mol bo! Tothom tenia un motiu possible, potser fins i tot l'Omar, si n'estava al corrent. Un interessant cas per resoldre Monsieur Hèrcules Poirot. ^_^