jueves, 25 de febrero de 2010

270.- Mots i paraules

.
S’embriaga de la seva vitalitat tan bon punt creua la porta. Avui ha vingut rialler i els seus ulls enormes deixen anar espurnes de nerviosisme. Entra alegre i s’asseu a la primera cadira que enxampa, on s’hi plega de manera estrambòtica mentre xerra amb el company del costat. Feia dies que no el veia, però no es la primera vegada que passa, de tant en tant s’absenta uns dies i torna amb cara d’ensonyat fent enormes badalls, donant a entendre que aquells dies en el qual ha estat desaparegut, no han estat gens desaprofitats.

No acostumen a parlar però quan ho fan, les converses solen anar precedides d’esbufecs d’avorriment, per tot seguit comentar la jugada del dia, o algun fet remarcable digne de menció, poden durar hores o minuts, fins que la conversa s’esfuma tan ràpid com ha començat. Sovint per a ella no s’acaba aquí i segueix escoltant la seva veu, encara que els mots articulats no vagin dirigits a la seva persona o mirant-se’l de reüll sense que se n’adoni mentre ell realitza diverses tasques quasi hipnotitzada. Es una activitat a la qual cada cop n’és més addicta, normalment no pot parar atenció si no s’ha fixat unes quantes vegades.

Es pràcticament convençuda, que no n’està enamorada, ja que aquella és una sensació molt diferent a la que hagi sentit mai. Tot i així, a vegades, se sent descol·locada, pel motiu que de les ocasions en les que han coincidit en un lloc solitari, ha sentit l’imperiosa necessitat d’arraconar-lo en alguna cantonada i avocar-s’hi cegament. Mai no ho ha fet, perquè la sensació tal com ve marxa, però reconeix que cada cop li costa més contenir-se.
.
Ara ell seu en una cadira de la cantonada, aparentment concentrat en el bolígraf que balla al cim dels seus dits, la realitat, però, és que l’espia. Li agrada mirar-la d’amagat quasi tant com parlar amb ella, les converses que mantenen mai semblen suficients, molt sovint se sent incapaç de deixar d’escoltar-la ni de mirar-la. No creu que sigui amor, però molt sovint quan coincideixen en algun punt recondit, sent la necessitat irrefrenable de xiuxiuejar-li a cau d’orella allò que sent, sense pensar en res.
.
autora: Mila009
.

11 comentarios:

xaruga dijo...

És el joc de quji dona el primer pas. De vegades esperant es malogra el contacte i sovint queda un record mitificat. Molt ben explicat Mila009

Dissortat dijo...

Passa sovint això. No necessariament és amor, però si un interès tan gran que podria confundir-nos.
Diu molt aquesta narració.

Anónimo dijo...

sembla el principi de l'amor, no és amor, però si un d'ells es llança hi ha moltes possibilitats de que ho siga.
Els amors comencen així, no?

Estranger dijo...

Bé, diuen que el roce hace el cariño. Sovint aquests viaranys dels sentiments són força tortuosos.

Em recorda, en part, un llibre on s´explica molt bé aquesta evolució : "El cel és blau, la terra blanca",de la Hiromi Kawakami.

Potser farien falta més de 365 paraules. O no.

Arisdot dijo...

Aaaahhhhh l'amor, o el sentiment que no sabem identificar però volem creure que no és amor... per por?

Por d'estimar? O por de no esser correspost?

El millor consell deu ser que cal ser valent, però és infinitament més fcil dir-ho que fer-ho`.

Com aquells generals enfilats a cavall que ofereixen discursos de patriotisme, valentia i honor a uns soldats que mena capa a una batalla que ell viurà/veurà des de el cim d'un turó.

senga dijo...

....molt bo...aquesta sutilesa que es respira de les coses petites ésAMOR...sempre que sentim conexió amb l'altre i ens emociona és AMOR...és l'AMOR-ENERGIA que ens fa sentir vius en qualsevol moment si la nostra atenció ÉS...entenc que enamorar-se és projectar en l'altre coses pròpies per poder ser reconegudes per nosaltres mateixos...i seria m'enamoro de...m'enamores ...

kweilan dijo...

Bona història!

Elvira FR dijo...

Si més no comunicació i conversa si que hi ha...que facin el pas i s'ho diguin! bon conte!

La Meva Perdició dijo...

Potser no és ben bé amor. Que hi ha de la curiositat? Un sentiment no menor que l'altre. I que ens pot portar a descobrir coses precioses o aterridores. Quantes fites s'han aconseguit per curiositat! Felicitats pel relat! ^_^

bajoqueta dijo...

No sabem el que hi ha exactament, però és el principi d'alguna cosa segur :)

Gràcies pel conte Mila :)

Filadora dijo...

Un relat molt bo! Jo el convidaria a sopar, a vegades tot el què ens sembla sentir per algú a la feina, fora de l'entorn de treball desapareix (o no). Com més aviat es tregui l'aigua clara menys temps perdut!