miércoles, 17 de febrero de 2010

262.- El darrer dia

.
Es va mirar al mirall i se’n va adonar. Marxava per a no tornar. Darrerament havia perdut tant de pes que semblava tenir només la pell i l’ós. En silenci va acomiadar-se de tot i de tothom: les persones de la seva vida, familiars, amics, coneguts; les olors, la seva roba, les seves músiques, la màquina de cosir, les seves plantes –qui les cuidaria, ara?-, els mobles de la casa, tants anys, tants records... El gos, sempre fidel, s’hi va acostar i a ella se li van omplir els ulls de llàgrimes:

- “Tu seguiràs vigilant, oi?”

El va acaronar un cop més i va sortir de casa. Va tancar la porta d’un cop. A poc a poc va baixar les escales, perquè no tenia forces per anar de pressa, tant ràpid que caminava de jove! Ara l’havien d’ajudar, el seu marit o bé els seus fills. El taxi els estava esperant:

-“A l’Hospital General”.

L’ingrés va ser ràpid. S’estava morint i ho sabia. Malgrat tot, no volia semblar preocupada. La família que l’acompanyava creia que no era conscient de la gravetat de la situació, però ella era infermera i coneixia el seu estat. La vida se li escapava de les mans. S’havia cansat de lluitar i la malaltia havia vençut. Ja no s’hi podia fer res. La morfina l’ajudaria a no patir i es va deixar abraçar per aquell son profund del qual no despertà mai més.
.
autora: Miri4, del blog "+3"
.

15 comentarios:

xaruga dijo...

Disortadament és una ficció massa real perquè no ens afecti llegir el conte. Són situacions que hem viscut gairebé tots amb familiars i amics. I , a més, aquesta, està impecablement contada. Gràcies Miri4.

garbi24 dijo...

Una trista realitat massa vegades viscuda, esperem que no ens toqui així de cru

McAbeu dijo...

És tan cert i tan viscut que fa una mica de mal quan ho llegeixes.
El fet de que la protagonista sigui infermera li permet saber exactament quan li ha arribat el moment, no sé si això és millor o no ho és i, si en el cas de saber-ho, tots actuaríem amb tanta serenitat.
El relat et colpeix i això indica que està molt ben escrit. :-)

senga dijo...

...la meva germana va marxar d'aquesta manera...la morfina la va anar paralitzant de mica en mica...ella, resignada,indignada davant el drama...PERÒ...CONEC UNA ALTRA REALITAT ON MORIR ÉS UN FET NATURAL I FELIÇ PERQUÈ EL CICLE DE LA VIDA COMPLEIX AMB EL SEU CAMÍ I LA PERSONA S'ENTREGA EN ACTE D'AMOR A LA TRANSFORMACIÓ...L'ENERGIA NOMÉS POT CANVIAR DE FORMA...

Víctor dijo...

Bon relat, perquè això sí és un relat. Cru, dur, real... Amb bon ritme. Felicitats, Miri4.

XeXu dijo...

Uf, que dur. Però al mateix temps que real.

Miri4 dijo...

Gràcies a tots/es pels comentaris. És un relat basat en una història real, viscuda fa uns 18 anys...És cert, Senga que el cicle de la vida compleix el seu camí, però sempre ens sembla massa curt i tot i que som energia, la transformació que suposa la mort costa d'acceptar...

kweilan dijo...

Molt trist i molt real, també.

Carme dijo...

Molt ben explicat Miri, molt real, dur, però al mateic temps amb una bellesa i emoció molt esecials.

bajoqueta dijo...

Una situació duríssima! Evidentment més sabent que és real. I no és fàcil no, deixar marxar a algú que estimem...

Gràcies pel conte Miri :)

Dissortat dijo...

És pura i dura realitat. Personalment veig bastants casos així. No conec les històries que cada qual porta darrere, però de vegades (ara ja no tant) les imagine.

Arisdot dijo...

No es consol per als que es queden. Però afortunats aquells que marxen amb aquesta dignitat, amb tranquil·litat d'esperit, que no resignació. amb aquesta acceptació d'un esdevenir irrevocable.

Joaquim dijo...

Us agraeixo els vostres comentaris a aquest conte, el primer que apareix publicat a aquesta pàgina tan especial, portada amb tant d'afecte per tothom que hi participa. Com sovint passa en les històries que inventem -bé ho sabeu- el seu origen es troba sovint en un fet real. També en aquest cas, ja que conec una persona que, de petita, li va caure una gota de tinta a l'ull i mai li ha acabat de marxar del tot.

Joaquim dijo...

Demano disculpes, desitjava agrair els comentaris al meu conte... per la manca de pràctica ha fet que hagi errat la pàgina.

Aprofito per agrair-te la teva història, tan sentida.

Marta dijo...

Miri, et viag deixar el meu comentari el dia que va publicar-se el conte, però, justament estava a l'hospital vetllant a la meva tieta, molt malalta, i potser, de trista que estava em vaig confondre i no ho vaig fer bé. Un conte molt ben explicat.