lunes, 15 de febrero de 2010

260.- Els tres penjats de Vilanova


Parlo d’en Josep, de n’Antoni i en Joan: del mateix poble, Vilanova de Bellcim, i morts penjats tots tres. Una fi idèntica, però unes circumstàncies diferents. El primer es va penjar conscientment. El segon, accidentalment. El tercer volia i no volia. Ara ho explico millor.

En Josep de cal Tatot passava les hores d’estiu o hivern, assegut al voltant de l’entrada de sa casa. Vigilava tot el veïnat: a l’estiu des de fora els vidres i a l’ hivern de part de dins. Fumava com un carreter i jo li anava a comprar capses de mistos a l’estanc que, un cop buides, feien cap a la meva col·lecció. Un dia es va cansar de tot, inclús de fumar. Es va penjar amb una trena de vencills de la conillera més alta. El vaig veure encara oscil·lant. M’havia fet pas entre les cames dels adults que anaven a despenjar-lo.

N’Antoni era un minyó de set anys que jugava davant la torra on vivia defora del poble. D’aquell fatídic dia recordo encara la figura de sa mare entrant pel carrer major esmaperduda i plorant. Sanglotant deia: “L’Antonyet és mort! Lo meu fillet...”. Venia caminant des de la torra en una macabra i solitària processó de dol. S’havia passat aquell xiquet un cordill al sotabarba en dues voltes. Casualment es va enganxar en l’obridor de la porta principal. Relliscà i quedà desnucat per la sotragada.

En Joan, un xiquet de quinze anys, va voler fer un experiment provocat per la seva desbordada imaginació. Els seus herois vivien al llunyà oest americà. Va voler provar si penjant-se tindria temps de treure’ s el ganivet de la cintura per tallar la corda. Enganxà una soga dalt d’una biga i al cap de baix hi feu un nus. Pujà en una cadira. Es passà el nus pel coll. Comprovà que el ganivet sortís amb facilitat. Amb els peus tombà la cadira. El ganivet es va quedar a la cintura. I ell suspès del coll amb una ganyota macabra en el rostre.
A en Joan no el vaig poder veure. Tampoc m’hauria agradat. Em sentia coresponsable del seu tràgic final. Jo li proporcionava la major part de les novel·les d’Estefania.
.
autor: Àngel Pascual
.

13 comentarios:

Pilar dijo...

És estremidor imaginar aquests penjats...Més ho és encara, el sentiment de culpa penjant a sobre del cap del narrador.
M'agrada molt l'estructura del teu conte, Àngel.

bajoqueta dijo...

Un conte esgarrifós, i més pensar que algú es queda en culpa...

Molt ben escrit, gràcies Àngel :)

senga dijo...

...una narració molt bona perquè et fa mirar la mort com la cosa més natural del món...i ben mirat morir és ben natural...hi ha maneres que ens semblen més esgarrifoses com aquestes morts hospitalàries que et van deixant morir una mica cada dia...dramàtic... molt millor poder triar una mort ràpida...i si fos veritat que triem com i quan morim però com és inconcient ens surt com ens surt?

garbi24 dijo...

Molt ben lligat tot plegat, deixa un mal gust la mort de gent tant jove, necessitem més optimisme que mai.

Anónimo dijo...

Els herois és millor deixar-los per a les vides fetes de paper i paraules.

Molt bon conte.

Luguca

Víctor dijo...

M'ha agradat força aquest conte, Àngel. Fins i tot té força (o en té més) si deixes només els dos últims paràgrafs, és a dir, la història del Joan. Queda més curt i més potent, més rodó.

Us deixo un link on podreu llegir un conte (més extens i en castellà) amb temàtica similar, escrit ja fa uns mesos:

http://realidadesparalelos.blogspot.com/2009/04/fama-efimera.html

Una abraçada.

Dissortat dijo...

Els penjats sempre m'han fet "por". Segurament perquè em sembla una manera de morir molt terrible, si es mor per asfíxia. Si es trenquen el coll és distint. I les seues cares... No heu vist cap?

Això del que sí, del que no, i del que no sap, és molt bo.

Molt ben narrat

Elvira FR dijo...

gran conte i molt bellament escrit....quina angunia això dels penjats...! boníssim conte!

Carme dijo...

Molt bo, Àngel! Enganxa de seguida malgra t el tema macabre dels penjats.

McAbeu dijo...

Tres històries diferents per un fet similar. Molt ben explicat!

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel relat!.Un bon lloc aquest poble, per anar de vacances si estàs deprimit!
Si es pogués fer una proposta a l'alcalde, li demanaria que anomenés un carrer o plaça “Els tres penjats”. ^_^

kweilan dijo...

Molt bon conte. Ben escrit i ben estructurat.

Marta dijo...

Fa un any vam viure a la familia un cas semblant i es esgarrifós i incomprensible, i tot s els interrogants s'obren, es terrible. Potser com diu Garbi, el que falta a la gent jove és optimisme. Gràcies pel conte