domingo, 21 de febrero de 2010

266.- Allò que el temps s'endugué

.
M’estimava tant que la mirada gairebé cremava. A la biblioteca, el sorprenia dibuixant-me amb llapis als marges del quadern; els diumenges anàvem a córrer i, quan la suor tacava l’esquena del xandall, sèiem al terra, la respiració accelerada i la cara vermella, ell s’acostava i em feia un petó a les parpelles. Li agradava passar els seus dits pels meus cabells desordenats que el sol tacava de llum.

Després d’una separació d’uns quants mesos, jo m’havia tornat primeta i ell m’envoltava com si els braços li haguessin crescut i en tingués prou només amb un de sol, per fer-me l’abraçada.
Sovint deia “tu ets el millor que m’ha passat”, i jo, petita i bruna allà, en els rodolins dels seus ulls, no sabia què fer-ne.

El seu amor m’ensenyava a estimar-lo i la seva tendresa feia els dies tan clars, les nits tan llargues...

El trobava a faltar a cada instant. L’autobús duia, gegant, un anunci de colònia: “me gusta VERTE”. Veus? A mi em passa com a l’anunci: me gusta verte. Jo oblidava els estudis i començava a sentir-me còmoda dins la meva pell, a no avergonyir-me de les pigues ni del pit gairebé pla. Algú estimava el meu cos, fent que també jo l’estimés un xic.

A l’estiu em posava el vestit blau, lleuger i florejat, amb un cinturó blau marí pensant en ell, només per agradar-li perquè aquell era el seu vestit preferit: Posa’t el vestit de floretes, el blau; i me’l posava, amb les sabates blanques, foradades d’estrelles.

Ja fa temps d’això. Va ser un estiu... Els estius deixen petges que onades i onades d’hiverns mai no poden esborrar, encara que portin altres noies joves que distreuen la seva mirada. Jo ja no hi sóc, a la seva pupil·la. Es distreu sovint i no es fixa en cap peça que compro pensant en ell.

No es pot romandre sempre en l’adolescència, ara s’ha de veure futbol, o buscar noves amistats. Que no ho veus, que això és el que fa tothom? Jo t’estimo, però hi ha d’altres coses, s’ha de viure...
.
I vivim. Jo somio que algú em trobarà a faltar i mentrestant, del meu cos, he tornat a oblidar-me.
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)
.

12 comentarios:

garbi24 dijo...

Una flama que s'apaga per culpa de l'aigua de la rutina diaria, no és la unica, doncs malauradament com a questes n'hi han moltes. Jo per si de cas faig foc cada dia. Bo, m'agrada

senga dijo...

..."el seu amor m'ensenyava a estimar-lo"...això és una meravella que deixem ofegar en la rutina...res a la vida funciona abandonat en la rutina...cal la nostra dedicació perquè és en l'acció que hi trobem la satisfacció...però, misteri...què hi ha que ens aparta de la felicictat continuada?

M'ha agradat aquesta dosi de poesia que hi deixes entre idees.

McAbeu dijo...

Un conte molt real, com diu en GARBI24 la flama del desig s'apaga amb la rutina diària però hauríem d'intentar fer-la revifar abans que s'apagui del tot.

Dissortat dijo...

Sempre pensem que la persona que es distància en una relació, que s'allunya, de segur que hi pensa amb nosaltres com abans, però de vegades no ho espresa per vergonya del que està visquent en el present. Jo hi pense.

Joaquim Valls dijo...

Una preciosa història. En els bons relats sempre succeeix alguna cosa, més que sia la transformació d'algun dels personatges. Està molt ben narrada, aquesta. Enhorabona.

Elvira FR dijo...

M'ha agradat molt el com està escrit el conte! llàstima que ja no sigui com abans...l'adolescència passa i de vegades l'amor es fon...

fanal blau dijo...

M'ha agradat molt el conte, Luguca.
És cert, hi ha estius que deixen petges i petges importants! :)

kweilan dijo...

Molt ben reflectit el pas del temps en una relació amorosa. M'ha agradat molt!

bajoqueta dijo...

Com tothom t'ha dit, molt ben explicat com l'amor s'en va.

Gràcies Luguca!

Anónimo dijo...

Gràcies pels vostres comentaris; les històries de parella tenen certa tendència a diluïr-se amb els anys.

Luguca

Marta dijo...

És una llàstima aquesta disolució. Un bon conte

martapagu dijo...

Sempre hi ha un estiu inoblidable, però encara que la rutina sembla que apaga l´amor, per això estem nosaltres per regar-lo i fer-lo crèixer una mica cada dia, perque sempre sigui aquest estiu.
Bon conte, m´ha agradat