martes, 16 de febrero de 2010

261.- Metre i mig

.
L’escala era recargolada i alta: setanta-quatre esglaons i cinc replanells, però en acabar la feina tots els vespres ell pujava la bicicleta fins al cinquè on vivíem. A vegades també pujava la caixa dels trastes. No sé com s’ho feia.

Val, d’acord, ell era deu anys més gran que jo. Era força més alt, més fort i a més sabia muntar en bici.

Els caps de setmana que no treballava, deixava la bicicleta recolzada a la barana. Ell marxava a rondar, i jo aprofitava per pujar-hi, els peus no m’arribaven als pedals, a penes tenia força per frenar, però tenia l’avantatge que agafat a la barana i a la paret era impossible caure. Era capaç de pedalejar un quart de volta i mantenir la verticalitat sense inclinar-me durant un parell de pams del replanell.

El replanell i el parell de pams no era prou, jo en volia més, i a la primera oportunitat que vaig tenir, vaig carregar la bici a l’espatlla i vaig baixar-la al carrer com vaig poder. El meu carrer era ple d’escales i no era apte per provar, així que del manillar vaig empènyer fins el carrer del darrera de l’Ajuntament, en aquell temps allí no en passaven de cotxes i en diumenge al vespre, ni tan sols vianants.

Vaig plantar la bici, amb un pedal sobre la vorada es mantenia dreta. Muntaria en bici, sense asseurem, amb una cama pel mig del quadro podria arribar bé als pedals. Ho vaig fer. Vaig pedalejar una volta complerta, vaig córrer un metre i mig i acte seguit hem vaig assucar contra el terra.

La tornada va ser més dificultosa, les escales se’m feien més estretes de lo que eren i els esglaons immensos i insuperables, suava a goterons, rascava les parets i topava amb les baranes. Quan per fi vaig poder deixar la bicicleta recolzada a la barana del cinquè replanell, vaig asseure’m a l’esglaó del terrat, esgotat, amarat de suor, assedegat, però orgullós per aquella petita victòria.

A partir d’ara, quan em pregunten, -vaig pensar- seguiré dient que no en se d’anar en bici, però jo sé molt bé que si que en sé, almenys durant metre i mig.
.
autor: Juanma Garcia, del blog De Roquetes vinc...
.

14 comentarios:

bajoqueta dijo...

De menuts les petites coses que sabem fer, són com pujar a l'Everest. M'encanta la frase final :) Gràcies pel conte!

(Per cert, ja fa dies que t'envio mail i tot per l'altre conte que s'han de canviar unes coses)

Pilar dijo...

Tot esforç mereix una recompensa...Encara que sigui un petit triomf, que ningú reconeixerà.
Entranyable!

Dissortat dijo...

Un repte superat i en secret. Tots hem tigut algun d'eixos.

McAbeu dijo...

Un repte superat és un repte superat, en això la mida no importa. ;-D

xaruga dijo...

Un petit pas `per a un xiquet, un gran salt per a l'humanitat. És una parodia de l'arribada a la Lluna.

Pep dijo...

m'has fet recordar quan el meu fill va voler aprendre anar amb bicicleta i el tercer cop que va caure, quan el vaig anar a ajudar em va dir; tot tossut, no pare, vull fer-ho tot sol.
Em vaig sentir el pare més orgullós del món.
Felicitats per el relat.

garbi24 dijo...

El més important per un mateix es arribar.

Jordi dijo...

Hi ha quelcom més maco que marcar-nos un repte i superar-lo??

kweilan dijo...

Molt bon conte! Felicitats!

senga dijo...

...i la primera bici que vaig fer rodar era la del meu germà gran i tenia tots aquests problemes...la diferència és que la meva germana i jo la vam fer rodar fins que es va espatllar...per què ens agrada tan que algú ens expliqui històries que ja coneixem...mil gràcies i m'agrada com ho expliques.

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel conte! M'has fet recordar quan jo era petit i el meu oncle intentava ensenyar-me. Vaig portar els genolls plens de nafres durant anys, però quins records! Aquests primers moments són irrepetibles. ^_^

Elvira FR dijo...

Molt bon conte... aquest metre i mig que poden ser com quilometres ...

XeXu dijo...

Metre i mig és metre i mig, tu. Millor això que res, i així devia començar Indurain també.

Marta dijo...

Un conte sobre la superació. Molt bé.