domingo, 14 de febrero de 2010

259.- Cent trenta dies més tard



Els cabells despentinats es mouen al ritme desassenyat dels meus passos, mentre se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En sortir, hi haurà minuts en què les hores no seran sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que ompliran un instant en el jo. Potser l’avui serà massa aviat perquè l’ahir va ser massa tard. En Gabriel em mirarà com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Soparem, demanaré el de sempre i mantindré la mirada fixa i la copa intacta. Ell en demanarà una altra, i una altra. I assaborirà aquestes petiteses fins fer-les insípides, perquè, sense poder evitar un mig somriure, també voldrà fer seu aquell segon amarg. Jo trauré la llibreta i, sense deixar de mirar-nos, hi escriuré unes paraules. “Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la”. Fins beure’m la nit.
.
autora: Elisenda Sevilla, del blog Pensaments significants
.

11 comentarios:

bajoqueta dijo...

Sap greu que no hagin sabut estar-se sense beure :(

Molt ben escrit, gràcies Elisenda!

Carme dijo...

Un conte molt i molt ben escrit, Elisenda. M'ha agradat molt!

Jugues amb el temps d'una manera fantàstica que fa voltar una mica el cap... creant misteri.

senga dijo...

...es nota de seguida que hi ha un conflicte que complica tot allò que passa...molt ben explicat...com la vida mateixa...a estones res del que fem és prou clar perquè, ben mirat, què sabem del perquè de les coses...

Elvira FR dijo...

Un conte excel.lent ! ai les promeses trencades!

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel relat. Dies de vi i roses. Impagable lo del bar on es deixa la setmanada. ^_^

McAbeu dijo...

Tots estem d'acord, està molt i molt ben escrit.

Anónimo dijo...

Molt ben escrit,

Luguca.

Dissortat dijo...

Molt bo.

Joana dijo...

Jugar amb les paraules i amb el temps! fantàstic conte!

kweilan dijo...

Molt ben escrit. Felicitats!

Marta dijo...

Un conte que hi ha que llegir atentament, molt ben escrit i interessant. Les adiccions són un tema molt amarg en la vida de la parella.