lunes, 22 de febrero de 2010

267.- L'ombra

.
Tot començà llegint aquella notícia de La Vanguardia. Poc podia suposar llavors que això el portaria per camins desconeguts i per històries fantàstiques. Perquè va rellegir aquella nota tantes vegades? Quina curiositat, quina motivació, quin destí hi endevinava?
“Una au d’enorme grandària sobrevolava Barcelona despertant als veïns amb el seu cant insuportable”. Fou el volum, el cant, o el fet de despertar els veïns el que el va captivar? S’imaginà tota la població obrint els ulls a la mateixa hora, traient el cap pels balcons i observant l’au volant pels terrats i projectant la seva immensa ombra per les avingudes, els carrers i les places.
Aquell dia sortí al seu petit espai de balcó, tant petit que no li cabien els peus còmodament, però no veié ni sentí res: era difícil que una au de cinc metres passés per l’estretor d’aquells carrers de Ciutat Vella; tot plegat, devien ser cabòries dels que no tenen res més per fer.

Ara tot fent memòria, es preguntava perquè li havia agafat aquella dèria. Recordà que havia tret forces de qui sap on; el més important era trobar l’au, veure-la, sentir-la, compartir amb els seus conciutadans una mateixa vida, ell, tant solitari, tant fora de lloc sempre.

Poques vegades havia sortit del seu piset quasi tant gran com aquella au de la que parlaven. Allò era la seva vida, condensada en uns quants metres quadrats. Fins i tot treballava en un despatx davant de casa. Travessar l’estretor del carrer quatre vegades al dia, total un parell de passes. Els diumenges feia el cafè al bar de la cantonada.

Aquella tarda, sense saber perquè, baixà les escales i sortí al carrer. La porta que es tancà darrera seu féu un soroll sec que el sobresaltà, però no mirà enrere.

Li semblà que allà lluny, davant seu, endevinava una ombra al cel. Començà a córrer cap avall. Suava, esbufegava. Es trobà davant el mar, tot aigua fins l’horitzó.

Arribà a les costes d’Àfrica. Perseguia una ombra i ara es trobava perdut, en un país estrany, sota un sol aclaparador i amb les mans a les butxaques: Començà a volar, encara vola ara. Forma part de l’ombra que va voler atrapar.
.
autora: Núria Comas, del blog Cal Sac
.

11 comentarios:

bajoqueta dijo...

Una història amb molts significats, segur que cadascú que deixarà un comentari trobarà el seu.

Moltes gràcies Núria!

xaruga dijo...

Un dia vaig somniar que grimpava per l'arc de San Martí. Quan m'anava despertant i agafava consciéncia que tot era un somni em va saber tant greu que no vaig obrir els ulls fins al cap d'una estona per si em tornava a adormir i continuava amb el somni. Gràcies, Núria. Si ens queden els somnis, encara tenim molt.

P-CFACSBC2V dijo...

Curiós, aquest final! Però és ben cert que si hi ha un somni a l'horitzó s'ha d'intentar atrapar.

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel relat! Com deia el gran mestre, quan surts de casa no saps mai on et portaran les teves passes ^_^

McAbeu dijo...

A vegades ens capfiquem anant darrere d'alguna cosa, tant que no ens adonem del que deixem enrere.
I no sempre hi podem tornar volant :-)

senga dijo...

...i a vegdaes capficat en allò, anem fent camí fins que un dia ens adonem que hem arribat just en el lloc adequat i en el moment precís...

Gràcies per una història tan sutgeridora de possibilitats.

Pilar dijo...

Veig l'ombra com allò que un dia va ser i se'ns va escapolir.

kweilan dijo...

Molt ben narrat!

Dissortat dijo...

Perseguir somnis inassolibles...

Marta dijo...

Darrera un somni! I sempre allà. Un bon relat.

Núria dijo...

Gràcies a totes i tots!!