sábado, 13 de febrero de 2010

258.- Campió

.

“—Para noi! Què no veus que molestes...?”
Paraules que es repeteixen en el silenci dels seus records cada volta que la seva espinada es doblega, quan les seves mans cerquen la punta dels dits dels peus. Segons escadussers, el cos en tensió esperant el senyal que tibarà tots els seus muscles. Una última dècima de lucidesa, el rostre de la seva mare amb aquell etern somriure de la seva infantesa, abans del triomf, molt abans de fer-se campió.

—Per què ho has trencat això? —demanava la mare amb ulls esbatanats... el cor encongit. Però mai li ho demostrarà, és el seu secret amagat darrere d’un somriure.
Ella sabia que havia de créixer, que era —i ho és encara,— un xic dispers, a la vida i en els estudis, n’esperava molt més d’ell, però li costa concentrar-se en un sol punt. Ho vol tocar tot, anar a tot arreu, mai s’està quiet. I els propis límits el fan parar boig, però no ho entén, segueix corrent per anar més enllà, sense moure’s del lloc. Tot demana la seva atenció, i les rutines d’altri el cansen, res pot dominar-li el neguit. Si en algun instant s’atura, observa la mare, i el seu somriure etern.
—El seu fill té aptituds... —li digué l’entrenador, —llarg, lleuger, té nervi! Bones qualitats per arribar abans que cap altre.
—Natació? —ella havia pensat en el basquet...
Alguna cosa havia de fer reaccionar en Michael; l’aigua l’esgotava, per primer cop es veia obligat a parar per respirar. Veié un ocàs de prop, i va sentir que allò era bo.

A la piscina olímpica criden el seu nom, però ell no escolta res, sols els batecs del propi cor, concentrat en el xiulet de sortida, del salt a l’èxit, o al fracàs.
Sona la sirena, en poc més d’un minut revolucionarà totes les partícules d’aigua que li llisquen pel cos. Un esforç que pel seu nervi no ho és tant. Un cop més arriba el primer.
Es treu les ulleres i la gorra d’una revolada, alça un puny ple de felicitat i mira enllà les grades, mentre els llavis li graven en silenci, i amb els ulls negats, l’orgullós; “Gràcies mare!”
.
autor: Ferran Armengol, del blog Un capvespre a la Mediterranea
.

12 comentarios:

bajoqueta dijo...

La motivació en casos així és molt important, però encara més tenir algun persona al darrera que ens fa superar-mos.

Gràcies pel conte Ferran :)

McAbeu dijo...

Un bon conte, a vegades tots necessitem algú darrere que ens doni una empenta per assolir allò que per nosaltres mateixos no aconseguiríem. Les mares són unes expertes en fer-ho :-))

senga dijo...

...hi ha molts nens i nenes que essent encara petits decideixen que són tontos perquè aquestes seves QUALITATS no els deixen anar al ritme dels altres...et felicito per honorar-los en aquesta història real com la seva vida...amb algú que els fa costat arriben molt lluny en un camí que els cal construir a la seva mida...FELICITATS i gràcies

Elfreelang dijo...

Un conte alliçonador del que pot fer l'estímul i l'amor....generar confiança pot batre record olímpics!

xaruga dijo...

Moltes bones qualitats de la persona es malogren per la dispersió. Tenir un a persona al costat que et recordi l'objectiu a assolir és un passaport per a la glòria. Gràcies, Ferran per haver-ho reflectit tant bé.

Pep dijo...

Les persones que ens ajuden en els moments difícils són els verdaders amors de la nostra vida.
Bon relat..

Garbí24 dijo...

Sempre algú ens ha d'empenyer per acabar de decidir o fer.

kweilan dijo...

Quan algú creu en tu, et pots superar. Bona història!

assumpta dijo...

Cada persona té unes qualitats que la fan diferent i especial. De vegades, però, no hi ha ningú que els hi sàpigui veure.
Tota una lliçó d'amor i estímul.
;)

La Meva Perdició dijo...

Intueixo que el cognom d'aquest nadador potser és es Phelps. ^_^. Felicitats pel relat!.

◊ dissident ◊ dijo...

Quan algú creu en nosaltres, tot canvia, però hem de voler que canvie

Ferran dijo...

Sí senyor, la meva perdició té raó, aquest relat està extret d'una noticia dels diaris durant el últims Jocs Olímpics.

Gràcies a tots els que heu llegit el relat i a tots els que heu fet algun comentari.