Aferrat a una ampolla de cervesa, va veure uns ulls que feien por. No, no anava begut, però content sí. Ella va entrar al local sense fer soroll, ningú no se la va mirar més del compte, no era de les típiques noies que mires. Però aquells ulls… eren espectaculars. No va poder deixar de mirar-los, furtivament, fins que va acabar la nit. Mica en mica va anar descobrint tot el que acompanyava a aquells ulls que feien por.
Maleïda timidesa! No s’havia atrevit a dir-li res. Només podia mirar-la, d’amagat, sentir-se petit, pensar que feia malament d’esguardar-la d’aquella manera. A més tenia la sensació que es posava vermell cada cop que es creuaven amb els seus, aquells ulls que feien por.
El poble no és tan gran, es va dir. La trobaré, la tornaré a veure, i llavors li diré que me n’he enamorat, que necessito que em miri amb els seus ulls que fan por.
Va recórrer el poble de dalt a baix, tots els carrers, amunt i avall, a diferents hores, fixant-se en cada persona, però res, no hi havia sort. Els dies passaven, les setmanes, i el temps es va començar a comptar en mesos. Però no hi havia manera. Va tornar una i altra vegada al local on l’havia vista, però no la va trobar mai més. Si un dia no hi podia anar, pensava que potser ella sí que hi havia anat, i s’estirava els cabells. No podia ser, començava a pensar que no la veuria mai més, però no podia oblidar aquells ulls que feien por.
Fins que un dia, mentre sortia abatut de casa, el primer que va veure van ser uns peus aturats davant del portal. En aixecar la vista, la va veure, era allà, la noia dels ulls que feien por. I allà es va quedar ell, fitant aquells ulls, sense poder articular paraula. No s’ho podia creure, no podia ser real. Ella va parlar primer:
- Des que et vaig veure aquell dia al bar em vaig enamorar dels teus ulls, i no he parat de buscar-te fins que t’he trobat.
Maleïda timidesa! No s’havia atrevit a dir-li res. Només podia mirar-la, d’amagat, sentir-se petit, pensar que feia malament d’esguardar-la d’aquella manera. A més tenia la sensació que es posava vermell cada cop que es creuaven amb els seus, aquells ulls que feien por.
El poble no és tan gran, es va dir. La trobaré, la tornaré a veure, i llavors li diré que me n’he enamorat, que necessito que em miri amb els seus ulls que fan por.
Va recórrer el poble de dalt a baix, tots els carrers, amunt i avall, a diferents hores, fixant-se en cada persona, però res, no hi havia sort. Els dies passaven, les setmanes, i el temps es va començar a comptar en mesos. Però no hi havia manera. Va tornar una i altra vegada al local on l’havia vista, però no la va trobar mai més. Si un dia no hi podia anar, pensava que potser ella sí que hi havia anat, i s’estirava els cabells. No podia ser, començava a pensar que no la veuria mai més, però no podia oblidar aquells ulls que feien por.
Fins que un dia, mentre sortia abatut de casa, el primer que va veure van ser uns peus aturats davant del portal. En aixecar la vista, la va veure, era allà, la noia dels ulls que feien por. I allà es va quedar ell, fitant aquells ulls, sense poder articular paraula. No s’ho podia creure, no podia ser real. Ella va parlar primer:
- Des que et vaig veure aquell dia al bar em vaig enamorar dels teus ulls, i no he parat de buscar-te fins que t’he trobat.
.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't".
14 comentarios:
Realment la timidesa ens complica la vida, és allò de l'un per l'altre i l'altre per l'un i la feina per fer. Sort que al final tot acaba bé. Un molt bon relat, Xexu.
Quanta màgia en una mirada...
Bon conte amb final feliç....el poder de les mirades...
Què bonic, uns ulls que cerquent uns altres ulls, timidament.
Aquest protagonista teu que busca la noia de la mirada m'ha recordat el Manrique del Rayo de Luna de Bécquer que busca desesperat per tot el poble la dona de qui s'ha enamorat. Afortunadament, la dona del teu conte existeix i la història acaba bé. Molt bont conte, XeXu!
Em quedo amb les ganes de saber si aquests ulls que feien por, realment faran por, més tard.
Bon conte, falta la segona meitat
Una història d'amor que ens parla de mirades.
I un final feliç, que ens deixa un ulls que segur que són preciosos.
Bon conte.
I els d'ell també feien por?
Una por molt especial devia ser, por de caure-hi a dins i no sortir-ne més.
Un final feliç, per aquest dos parell d'ulls captivadors.
Ah! I ella més espavil·lada que ell, ja que va aconsseguir trobar-lo!
Bon relat, Xexu, enhorabona.
M'agrada el teu conte Xexu, les mirades expressen els sentiments més del que ens imaginam. Sort que al final es troben.
Tot i que és un final una mica "de pel·lícula", m'ha encantat la història!
Com diu Pc, un final de película :) Però millor això que quedar-se eternament buscant aquells ulls.
Gràcies pel conte Xexu :)
I a qui no agraden els finals de pel·lícula?? A mi sí!
Ulls captivadors i presencia esquiva. Quin misteri de dona! Quan sembla que ell es dona per vençut apareix de nou. Hi ha quelcom de misteriós i màgic en ella. Felicitats pel relat!
Ulls que acaronen altres ulls...
Publicar un comentario