miércoles, 3 de febrero de 2010

248.- Desdoblament

Mirava el llindar fugisserament, sense veure res. Volia sortir del coma profund on era i se li va ocórrer traspassar la línia que li separava d’aquell passadís ple d’obertures a altres mons, descobert per atzar. Esperançada amb la idea d’atraure mirades, va guarnir la façana amb domassos festamajorencs, rialles i música. Trià acuradament un vestit que no delatés els insomnis, demanant-se perdó, una vegada més, per ser com era. Sense pensar, va disfressar les pors de disbauxa mirant de sortir de la vida anodina i letàrgica dels últims temps. Encuriosida, va atansar-se a les finestres sense que li fes res conèixer o ser coneguda de manera irreal, convertint-se en el personatge inacabat d’un dibuixant.

Les hores de joc en aquell món ingràvid les marcava l’eternitat dels àngels que avorrits amb el temps afegit, decidiren dibuixar un paisatge de fira que l’ajudaria a allunyar-se de la intempèrie grisa de la realitat.

Va sentir la imprevisible solució de l’angelada com la pujada alegre i circumstancial en uns cavallets, oblidant durant un temps qui era. En la voleiada s’adonà que no veia el final d’aquells indrets i el pànic va ser de nou el protagonista. La música repetitiva de l’atracció va deixar de sonar sense una causa aparent. El quart creixent de lluna que dibuixaven els llavis, es transformà en un rictus de quart minvant. Com era de preveure, la seva essència es va imposar al personatge inventat. Es sentí pressionada per L’espai i la gent i va fugir, obsessionada de trobar l’horitzó que ampliés l’espai reduït.

Caminava novament reculant per dies grisosos, res no li omplia. Potser tornaria a donar forma a una butaca. Admet, ofegada pels pensaments negatius l’errada i demana perdó, sense pensar que s’obligava a fer de jutge tot i que no ho volia. Com a resposta va obtenir un respectuós silenci, però en demanar reiteradament perdó, aconseguí que les converses reiniciades s’espaiessin i que l’immens espai creat es transformés en un lloc de boira i de silenci absolut.

En despertar la sala estava buida. Va deixar el pati de butaques amb l’agre sabor del malson i va sortir del cine. Una cosa era segura, no hi tornaria mai més tot just sopar.
.
autora: Pilar, del blog A encesa de llum
.

15 comentarios:

JJMiracle dijo...

Molt bo, el final! Al capdavall, era millor el somni que la pel·lícula :-)

bajoqueta dijo...

Ai jo no puc anar al cine a la nit que me dormo jajaja. Però a tant com la protagonista no he arribat :)

Gràcies pel conte Pilar :)

Elfreelang dijo...

plas plas plas ovació del públic de la sala! un conte genial i oniric escrit fantàsticament bé!"

McAbeu dijo...

Està molt ben escrit, m'agrada com passem del món dels somnis a la realitat

Garbí24 dijo...

A qui se li acut anar el cine despres de sopar a veure una peli dolenta.
Molt ben escrit

almena dijo...

Me ha encantado. La forma en que está escrito y ese guiño final a un lector al que ha conseguido engañar durante todo el trayecto, haciéndole imaginar una historia bien distinta...

:)

Enhorabuena por él.

Carme Rosanas dijo...

M'afegeixo a l'aplaudiment!

Molt ben trobat i molt ben narrat. I el final genial.

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel relat. A la protagonista li a valgut la pena la indigestió i pagar per un film que no a vist. Quin gaudiment de somni!

Pilar dijo...

Els somnis acostumen a ser així de rocambolescos.
Gràcies a tots pels comentaris. han estat tan saborosos com les millors crispetes!

Marta dijo...

Un conte oniric, molt inspirat. Felicitats!

Pilar dijo...

Gràcies Marta!

kweilan dijo...

Arribo tard però sort que no me l'he perdut. M'ha agradat molt i sobretot el final.

Pilar dijo...

Gràcies Kweilan.
Vaig ser previsora i em queden crispetes.
^ _ ^

senga dijo...

...en aquest conte somni i realitat són una sola cosa com ens passa a la vida de cada dia...el que somiem és tan real i a vegades ens sembla més real...i si ens deixeem viure d'aquesta manera i no li deixem al cervell que ho filtri segons li sembla tot és més fàcil perquè és més entenedor i no dic barrejar somnis i realitat...tot són vivències que conformen el què som...està tan bé el conte que en llegir-lo així ho he viscut...gràcies

Pilar dijo...

Gràcies a tu, Senga...Agafant el fil del que dius es podria mantenir una interessant conversa.
Més encara, tenint en conte que mai recordo el que he somiat.
Un secret? Els únics somnis que he estat capaç de retenir al meu cap, es poden comptar amb els dits de les mans i me'n sobraria algun, són en blanc i negre.
Vaig fer una entrada al meu blog parlant-ne.
Un somriure.