martes, 2 de febrero de 2010

247.- Qualsevol dia

.
Hauria de fer el llit, rentar els plats, planxar la camisa blava del marit i la faldilla blanca de fil. També calia comprar pa i llet.

El marit feia dos anys que només treballava de tant en tant. I ella anava a fer feines. Gairebé sempre estava sola. La senyora Ricart sortia molt sovint: de compres, al gimnàs, al tennis, al perruquer... Era una dona molt atrafegada i no li quedava temps ni de fer el dinar.

Ella arribava a un quart de deu i es canviava de roba. Dins la cambra de mals endreços, desava, cada dia – de dilluns a dissabte - una bata rosa i una jaqueta vermella a prop d’unes sabatilles blaves. Es vestia amb les millors peces del seu armari però deslluïa tota en aquella casa amb columnes al saló i caoba al lavabo del senyor. La senyora havia preparat, per llençar-lo, tot el vestuari de la temporada passada: el vestit violeta i el jersei fúcsia amb trenes molt primes i botons a les espatlles.

L’última vegada que va entrar a una botiga de roba potser havia estat pel casament de la cosina Maria. Es va comprar un vestit florejat a les rebaixes. Rentar-lo i desfilar-se la vora va ser tot una.

Si ella es posés aquest jersei fúcsia! El fúcsia li esqueia molt. Badant, deixà la brusa de quadres vichy a sobre la cadira de l’oficce. Quan es disposava a planxar: “Mira, Pepita, que bé ens vindran aquests draps per a treure la pols; quan trobis un moment, els hi fas una vora. Només en draps em gasto una fortuna”. També era casualitat que ca els Ricart hi tinguessin, quadres vichy.

La senyora li regalà el jersei fúcsia i quatre mil pessetes per a una brusa. Envermelleix quan recorda l’escena, només amb la faldilla i els sostenidors, recollint les mànigues i els davanters de quadrets.

De soltera, cada mes estrenava un modelet. Eren uns altres temps, sense genolls inflats ni olor a lleixiu; al metro, amagava les mans per tal de dissimular aquella olor de minyona.
A dos quarts de tres, el seu fill ja l’esperava per fer-li un petó i marxar cap a l’escola. I demà, dimarts, encara.
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)
.

13 comentarios:

Pilar dijo...

Ben trobades les dues cares de la moneda que és la vida, Luguca.
Aquesta, mai ha estat ben repartida.

bajoqueta dijo...

Doncs com diu Pilar, dues cares de la moneda ben diferents :)

Gràcies pel conte Luguca!

McAbeu dijo...

És veritat, un conte real com la vida mateixa. Bon relat!

Elfreelang dijo...

Com la vida.-.. un conte de quotidiana realitat real per moltes dones ...molt ben relatat i escrit!!!

kweilan dijo...

Molt real i molt ben escrit.

Marta dijo...

Molt bé, aquest conte. La vida, que és desproporcionada.

Martapagu dijo...

Que real i injusta que és la vida uns tant i uns altres tan poc, però que hi farem la vida no és justa, és un bon conte.

Garbí24 dijo...

De vegades la vida ens es molt injusta, però potser es més feliç ella amb el que te que molts altres amb molt més.

JJMiracle dijo...

M'ha agradat la manera d'explicar aquests contrastos!

Arisdot dijo...

Les desigualtats no cal buscar-les solament envers els països pobres. N'hi ha pertot. Algun dia, tots plegats n'haurem de pagar el preu.

Sibil·la dijo...

Bon conte, sí senyor. La vida és tan ambivalent i contradictòria...

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel relat!. Quin llarg camí, sembla que ha recorregut aquesta Pepita, i que costerut que és, i em temo el que li queda.

Anónimo dijo...

Gràcies a tots pels comentaris.

Ens llegim!

Luguca