Hi havia una vegada una nena que, asseguda en una butaca i amb les cames creuades com els indis, llegia un llibre, arreplegat discretament de la biblioteca dels grans. El llibre en qüestió tractava d’un caçador que emigrava amb la seva família a un país llunyà, es feia enllustrador de sabates i ho passava molt malament. L’autor era Miguel Delibes i del títol ara no me’n recordo, però formava part dels llibres prohibits i per això, precisament, tenia tant d’encant.
De cop, la mare que se li acosta i li diu “Ja et pots permetre el luxe de posar-te a llegir, com si no hi hagués res més per fer al món que agafar un llibre i posar-se a llegir?”
La nena, dòcil, que tanca el llibre i agafa el drap de la pols. Quan va haver tret la pols de totes les portes de la casa i maleïda la gràcia que li feia, perquè en acabar amb la darrera porta la pols ja s’havia tornat a instal·lar a la primera, torna a agafar el llibre i s’asseu, les cames al seu lloc, com Déu mana, com és d’esperar en una nena de casa bona, i no un peu a sota el cul, com li hauria agradat. S’embranca de nou amb la lectura i apareix l’àvia dient “Nena, què fas aquí perdent el temps, ja ho tens tot fet?”
Bona minyona, s’aixeca de nou per parar taula, que és el que s’ha de fer en aquell moment.
Després de dinar s’ha de desparar taula. I després, cal fer els deures. I encara s’ha d’anar a comprar. Més tard s’ha de preparar el sopar i, no sabem on està escrit, però queda clar que ella ha d’ajudar. Quan arriba el pare caldrà sopar, recollir –ho tot, preparar-se la bossa per l’endemà i anar-se’n a dormir, com fan les nenes que es porten bé.
La nit passada, en justa venjança, mentre recull aquell famós premi literari, mira a la càmera fixament i fa un gest que no se’ls escapa en absolut a la mare i l’àvia, que la veuen per la televisió: una gran botifarra, mentre aguanta el drap de la pols matxucat a la mà dreta.
.
De cop, la mare que se li acosta i li diu “Ja et pots permetre el luxe de posar-te a llegir, com si no hi hagués res més per fer al món que agafar un llibre i posar-se a llegir?”
La nena, dòcil, que tanca el llibre i agafa el drap de la pols. Quan va haver tret la pols de totes les portes de la casa i maleïda la gràcia que li feia, perquè en acabar amb la darrera porta la pols ja s’havia tornat a instal·lar a la primera, torna a agafar el llibre i s’asseu, les cames al seu lloc, com Déu mana, com és d’esperar en una nena de casa bona, i no un peu a sota el cul, com li hauria agradat. S’embranca de nou amb la lectura i apareix l’àvia dient “Nena, què fas aquí perdent el temps, ja ho tens tot fet?”
Bona minyona, s’aixeca de nou per parar taula, que és el que s’ha de fer en aquell moment.
Després de dinar s’ha de desparar taula. I després, cal fer els deures. I encara s’ha d’anar a comprar. Més tard s’ha de preparar el sopar i, no sabem on està escrit, però queda clar que ella ha d’ajudar. Quan arriba el pare caldrà sopar, recollir –ho tot, preparar-se la bossa per l’endemà i anar-se’n a dormir, com fan les nenes que es porten bé.
La nit passada, en justa venjança, mentre recull aquell famós premi literari, mira a la càmera fixament i fa un gest que no se’ls escapa en absolut a la mare i l’àvia, que la veuen per la televisió: una gran botifarra, mentre aguanta el drap de la pols matxucat a la mà dreta.
.
autora: Arare, del blog Des del meu mar (conte amb 365 paraules)
.
16 comentarios:
Boníssim el final! jajaja.
Gràcies Arare pel conte :)
Mentre hagi algú que pensi que llegir equival a perdre el temps no anirem massa bé. Bon relat!
És el que té llegir...que té aquest punt de rebel·lió! :)
Bon conte, Arare!
Molt ben redactat. Ja se sap que s'ha de fer el que cal però també cal fer el que ens agrada i ens obre portes.
Luguca.
MOLt Bo!!!! genial la botifarra del final!!!
Molt bo, de vegades ens cal fer una bona butifarra, a qui se la mareix
Fantàstic, arare! Un bravo molt fort per aquesta nena... que ja s'ha fet gran i guanya premis!
Ei! ha quedat, és el primer que aconsegueixo en tot el matí!
Malauradament va haver-hi una època en què la gran majoria de les dones, només podien accedir a la cultura de la neteja o qualsevol servei de la llar.
Vist des del teu conte se m'escapa un somriure.
Bona venjança!
Molt bé, Arare, molt bon conte.
...també dic fantàstic...trobo que està molt ben explicat...i si...gràcies a haver-hi llibres prohibits i poc temps per llegir-los és el que fa interessant llegir?...no serà que els nostres nens que tenen, ja tenen massa de toti poc temps per viure?
Mira que dir-li que perdia el temps quan llegia... segur que de temps en va perdre molt, però per no poder llegir!
"Un llibre és una recepte feta a la mida de cada lector, una medicina que, com poques, es pot compartir i que té efectes secundaris, però que mai no són perjudicials per la salut. Un xarop que cura la soledat davant de les grans respostes de la vida" del llibre M'agrada llegir d'en Joan Portell
Molt bo. El final, ha estat genial!
doncs... és el que li passava, pobreta nena, snif...
:)
No hi ha cosa més emprenyadora, que tenir la lectura adequada, el desig de llegir i no parar fins acabar el llibre, i que interrupcions inoportunes o deures per complir, t'allunyin del que veritat estimes.
Publicar un comentario