domingo, 24 de enero de 2010

238.- La dosi

.
Anhelava el moment esperat durant tota la setmana, que em faria sentir viu i li donava sentit a tot. Ja quedava poca estona per plegar, però encara era allà i m’hauria d’esperar un rato més. Els pensaments se centraven únicament en el moment que aviat esdevindria realitat. Recordava les sensacions que tindria arribat el moment, i el cos ja em demanava la corresponent dosi.

L’estrès acumulat i el mono creixent en línia ascendent conforme s’apropava l’hora de plegar, feien que anés enllestint l’informe que hauria d’entregar el dilluns a primera hora, amb rapidesa. Escrivia àvidament, tremolós, amb una gota de suor al front. Un glop d’aigua i una mirada a través de la finestra que em deixava veure una muntanya amb corriols, ajudarien a fer passar aquella darrera hora de la setmana.

L’hora arribà i sense ni dir adéu, vaig agafar el portàtil i correguí cap a l’ascensor, que era ple de bat a bat. Ho vaig deixar estar dirigint-me cap a les escales i baixant els graons de tres en tres, cargolant avall.

Ja al centre comercial, vaig obrir el portaequipatges del cotxe per deixar-hi l’ordinador, em vaig assegurar que a la bossa preparada hi duia tot el necessari. Després vaig tancar la porta, m’asseguí al volant i motor en marxa.

Mentre conduïa cap a l’esperada destinació, m’anava imaginant com em sentiria d’aquí a una estona i se m’acceleraven les pulsacions i assecava la gola. Vaig agafar l’ampolla d’aigua per fer-ne un glop, vaig engegar la ràdio, i vaig buscar una emissora amb música. M’aturà la cançó “The day that never comes” dels Metallica. En aquests instants vaig entrar a la carretera nacional i prement l’accelerador, em vaig situar al carril ràpid per continuar gas avall. Un altre glop d’aigua. A la ment passaven imatges de tota la setmana tancat a l’oficina: reunions tortuoses, treball intens, cafès ràpids, muntanyes d’informes per entregar, trucades amenaçadores, comandes mal entregades, incidències mal tancades... Aquests pensaments es barrejaven amb el fort desig que em superava i que de seguida podria satisfer.

Finalment, després d’entrar a la vila i agafar el carrer Olímpia per trencar cap a mà esquerra, vaig poder veure el rètol indicador de les pistes d’atletisme.
.
autor: Xavier Benet (conte amb 365 paraules justes)
.

15 comentarios:

garbi24 dijo...

un molt bo i sa estupefaent, que també ens descarrega del stres

bajoqueta dijo...

Millor això que alguna altra cosa que ens estavem imaginant jajaja.

Gràcies pel conte Xavier :)

Pilar dijo...

Bon gir en acabar el conte!

P-CFACSBC2V dijo...

Que bo! Córrer, córrer i córrer.

senga dijo...

...i mira que n'hi ha que es prenen la dosi que tots pensem i que treballen com aquell que no passa res...i també hi ha les dosis legals que funcionen a tot drap...i voleu dir que és una bona cosa aquesta necessitat in extremis? noaniria millor una dosi permanent de benestar siguis a on siguis...per què la reposta primera és la de dir impossible?...doncs no m'ho crer.

Anónimo dijo...

Quin ritme trepidant!
Cadascú té la seva droga, per a nar tirant, oi?

Luguca

Víctor dijo...

M'agrada molt la tensió causa la narració, Xavier. Com a lector addicte al gènere dels microrrelats, t'he de dir que esperava la sorpresa final, és a dir, esperava que el protagonista no busqués una dosi de cocaína o de heroína, sinó alguna altra cosa. Però en cap moment he imaginat què seria això que busca el protagonista. Molt ben aconseguit el suspens, la tensió del relat... Saber que hi ha d'haver una sorpresa, però no saber quina serà.

Total, bon conte, Xavier.

Elvira FR dijo...

Molt bo una dosi ben recomanable!

McAbeu dijo...

Home, ja diuen que totes les masses piquen per tant és millor no necessitar cap dosi de res. De totes maneres millor està enganxat a l'atletisme que a segons que. :-D

Carme dijo...

Que bo, al final ens deixes alleugerits! Molt millor això que una altra cosa...

Fa salut, l'home! Què més volem?

kweilan dijo...

Molt bo. Una manera molt sana de treure's l'estrés.

XeviX dijo...

Gràcies pels comentaris. En ocasions el ritme que se'ns exigeix en pot estressar una mica i crec que l'esport pot ser una magnífica vàlbula d'escapament, no?

Marta dijo...

Molt bon conte, trepidant i intrigant.

La Meva Perdició dijo...

Uoh, Felicitats pel conte! Molt adient per acompanyar el ritme del relat, que el teu protagonista escolti Metallica, jo però, hagués posat el cd de “Kill 'Em All”, o “Rigth the Lightning”, ( potser soc massa vell). :)

XeviX dijo...

La meva perdició, quan l'estava escrivint escoltava la cançó citada, i trobo que el títol escau a la seva melodia, al ritme. A mi em provoca la sensació d'una cosa que esperes i que sembla que mai arribarà.
De totes maneres tot el que han fet aquesta gent és boníssim!