233.- El meu xai

Quan tenia sis anys aparegué al corral de casa un xai, no sé encara qui el va comprar o si va ésser un obsequi. Ara bé, la persona que ho féu coneixia perfectament els meus gustos doncs els animalons més preuats per mi eren: els cavalls i els xais.

El xai tenia al voltant d'un mes i mig i ja estava desmamat. Era de color blanc immaculat. Cada tarda, si feia bon temps, el treia a pasturar ja sigui a la vorera de la riera o a les "escamades". Gaudia de pastures esplèndides doncs l'herba era tendra i fresca i ensems li donava ordi, faves i morescs. Al tres mesos tenia una lluentor que conqueria cors. El veïnat del poble els hi semblava una figura de pessebre car era mansoi i amb seguia com un gosset. La seva veu (be, be, be...) era molt dolça. Acceptava amb fruïció els afalacs i que les meves mans amanyaguessin el seu cap i espatlles. Era per ell un bon pastor.

Un dia anant per la riera vaig relliscar i de sobte caigué damunt de l'anyell. El pobre no va dir ni piu però l'argila, com un paparra, niuà damunt la pell blanquíssima tornant-se groguenca. Vaig netejar-lo amb molta cura però la mullera no desapareixia. Tenia por de tornar a casa. No sabia com la gent del poble reaccionaria al veure l'estat calamitós del xai. La reacció fou positiva i la mare al veure’m em donà una abraçada i dos petons; llavors els meus ulls mosicosos es tornaren riallers.

Als quatre mesos feia patxoca. Les carns anaven posant-se als seus llocs i creixia la seva estatura. Però, de prompte, cap al cinquè mes agafa la ronya. Va perdre la gana i li costava molt seguir-me cap a la pastura. El pastor del poble el va mirar i ens va dir que tenia entroncany i que dissortadament no es faria gros. Amb gran desplaença vam sacrificar-lo als voltants de Nadal. Aquesta és la trista història del meu anyell sarnós.

.

autor: Eladi Huguet, Records vivencials d'Eladi Huguet

.

foto extreta de Google

.