viernes, 8 de enero de 2010

222.- Avui, sí

.
Com cada tarda, espera el metro arrambada a la paret, davant la publicitat. L’andana és plena. Fa recompte i allà hi és l’avi del diari, la senyora amb bosses del súper, el desimbolt executiu amb corbata, mans a les butxaques i abric al braç, la noia amb el casc de color rossa..., els de sempre.

L’agut xiulet acompanyat de soroll de ferralla precedeix al morro del tren, que obre d’un cop sec totes les portes. Ball de viatgers: ella es repenja a frec de la paret de l’esquerra, la portadora del casc, seu al bell mig dels seients reservats – embarassada? crosses? velleta? -, l’avi lector s’espera un altre tren, un despistat, amb motxilla plena, ulleres de sol com negra nit, entra a l’últim moment, entrebancant amb l’esglaó i saltant amb empenta. Quiet, enmig del vagó, dissimula tirant-se enrere el serrell, però el tren engega i trontolla cap a les bosses de plàstic disposades acuradament entre ambdues cames de la senyora. Alguns desperfectes i abraçades sobtades.

Ella no pot dissimular i somriu obertament. De sobte, obre i mira els apunts. Però el somriure no marxa dels llavis. Mentre tant, el propietari del serrell, es desfà en expressions de disculpes i s’adona que ella el mira.

De fet, els apunts són força ensopits, plens de dibuixets fets als marges. Tres estacions més i veu com el senyor Ulleres Fosques creua el vagó i roman dret a prop seu.

El tren perd velocitat. Un toc de xiulet i s’obren les portes. El noi comença a acostar-se i, de cop, l’etziba “gràcies pel teu somriure”, somrient alhora, i fica el peu a l’andana.

Només té temps de veure’s repetida als dos vidres negres. El cor li batega cada cop més de pressa. El noi surt. Aviat, l’andana és buida. Sona el xiulet i es tanquen les portes. Mira l’exterior i veu el xaval separat pel vidre que saluda amb la mà, mentre es fa petit entre dues línies de fuga.Busca un lloc, entre tants seients buits. Dos o tres passatgers aixequen la vista. Ella seu, tota vermella. De bona gana, diria “què us heu adonat?” Però no ho fa, encara que, avui, a la fi, algú l’ha vista.
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)
.

15 comentarios:

XeXu dijo...

De la mateixa manera que ella coneix a tot el passatge, de veure'ls dia rere dia, segur que ells també la coneixen a ella. Ella tampoc devia saludar mai, però el somriure delata la complicitat que es crea entre aquells que no parlen mai, però es veuen cada dia.

McAbeu dijo...

En XEXU té raó, és la complicitat d'un grup de gent que sense parlar-se ni conèixer-se es veuen cada dia i esperen veure's cada dia. Bon relat!

Pep dijo...

En el dia a dia ens creuem amb tot tipus de gent, i sovint no ens adonem que anem tots en el mateix tren.
Molt ben explicat.

senga dijo...

...doncs sí, m'agrada el conte i m'agrada això que dius pep...tots al mateix tren...ben bé que el món funcionaria d'una altra manera ...o no!...però m'agradaria veure què passa si tots ens moguessim sabent, amb conciència, que anem tots amb el mateix tren...també el pobre desgraciat que busca un racó del carrer per passar aquesta nit freda...

garbi24 dijo...

Despres de tanta rutina diaria, almenys avui ella ha estat protagonista i potser demà agafarà el tren amb més ganes. Dde vegades fa falta un moment així per fer-nos sentir millor.

xaruga dijo...

Sempre falta un primer pas per adonar-nos que si que existim. No ens costaria gaire dir: Bon dia a tothom! amb un rialla, però, no. Hem d'esperar que sigui l'altre...
I tots tenim el mateix problema. Si ens atrevíssim ens augmentaria l'autoestima i faríem una mica més feliços als aqui ens envolten. Bona narració, Luguca.

bajoqueta dijo...

De vegades ens pensem que no ens veuen, però sí, allí estem :)

Gràcies Luguca :)

Anónimo dijo...

He fet aquest conte per treure'm el regust de malson del 171, que va sortir el 18 de novembre.
Una manera de demostrar que no tots els dies són igual de dolents; n'hi ha que són, fins i tot, bons.

Gràcies i, endevant!

Luguca

Elvira FR dijo...

Un conte que m'ha agradat molt ple de petites coses de cada dia, delicat com una gasa ...un somriure pot canviar-ho tot!

Angus dijo...

Disculpa, entiendo el catalán, pero no lo escribo. Me encanta leerte. Un saludo.

kweilan dijo...

Un bon conte. De vegades ens pensem que som invisibles però no. M'ha agradat molt!!

Carme dijo...

És un conte molt bonic, i real com la vida mateixa. M'ha agradat molt llegir-lo. Felicitats!

Pilar dijo...

De vegades som invisibles. Som paisatges desconeguts segons el lloc on ens trobem.
És una meravella, però, quan algú ens treu la invisibilitat cridant-nos pel nom o "reconeguem-nos" en un moment determinat.
M'agrada molt la reflexió a què convida el teu conte, L U G U C A!

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel conte!. Encara que comencem l’any, i ens apugen les tarifes dels transports públics, podem trobar situacions com aquestes, que ens compensen de la rutina i el tràfec diari.

Marta dijo...

M'ha agradat aquest conte!