lunes, 4 de enero de 2010

218.- Conte de Nadal

.
Feia molt fred aquell matí. Els cartrons i les mantes un pèl llardoses, amb prou feines l’abrigaven. Tenia el nas i les mans gelades. Fins el moll de l’os gebrat. Va recollir la seva casa ambulant: els cartrons i les mantes espellucades, tacades de vi barat, de vòmit i de ràbia. Sabia prou bé que el fred que sentía era molt íntim. Que el duria cosit a la pell i a l’ànima tot l’hivern.

Va relligar-ho tot amb un vell cordill brut, tan brut com tot ell, no tenia on anar. Els caixers ara els tancaven per no haver de servir d’aixopluc a gent com ell i això era una bona putada… sobretot al desembre… No havia menjat res més que les restes d’una cuixa de pollastre que anit va trobar en un contenidor... Ser un sense sostre l’amoïnava menys que ser un sense paret...

Quin dia era? Quin any? No ho sabia. Però va començar a moure’s pel carrer il·luminat amb tot de llumetes de colors de les botigues, se sentien uns cants estranys, la gentada anava amunt i avall, sense veure’l ni mirar-lo, traginant paquets i regals.

Va voler fer el gest d’entrar dins una botiga però el van escridassar de manera inmediata, cruel, i va girar cua, cap cot. Sí, feia feredat, pudor i anava esparracat… les grenyes li tapaven els ulls, anys abans plens de brillantor, ara apagats com una bombeta fosa. Es va deixar caure enmig del carrer, li importava ben poc ser aixafat per un cotxe. Va passar el que implorava: un cop sec i brutal, un xoc impactant, un rastre de sang i de sobte la foscor.

Dies més tard es va despertar... no recordava res en absolut... va sentir una veu que el cridava pel seu nom... es va girar sorprés i va veure dos individus estrafolaris vestits luxosament que anaven muntats dalt de camells... li van dir que l’esperaven, que acabés de vestir-se i pugés, ell també, dalt d’un camell... que s’arreglés la capa i es cordés les botes… que tenien molta feina aquell any i havien d’anar molt lluny... On t’havies ficat Baltasar? I va recordar uns crits: al negre! al negre! i la foscor.
.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (conte amb 365 paraules)
.

12 comentarios:

Carme dijo...

Ui! m'has fet venir una gran esgarrifança... M'agrada aquest conte. Tot ell ja va sacsejant sentiments, però al final...

Penses que cada persona és un rei i cada persona és un mag... o ho hauria de ser... o com si ho fóssim. El mateix valor.

Pilar dijo...

Un conte molt trist, on assenyales temes punyents.
El final ho vull interpretar com si diguessis que tots tenim molt a donar, independentment de l'estatus social i la raça.

McAbeu dijo...

A mi també m'ha colpit el conte en general i sobretot el final. Per això m'ha agradat, bon relat!

bajoqueta dijo...

Molt ben explicat i amb sorpresa final. A vore si per unes hores fent feliç als xiquets pot ser-ho ell i olvidar el que li han fet.

Gràcies Elvira!

Pep dijo...

Un conte per reflexionar, tantes festes, tants regals, i potser ens oblidem del més important;
la pobresa de mig món.
M'ha agradat aquest conte tan real.

rits dijo...

darrera de cada persona que intenta dormir en un caixer s'amaguen tantes altres persones que van arribar a ser....

un conte cru i alhora màgic.

XeXu dijo...

Suposo que això de treballar només un cop l'any acaba despistant i no recordes ni qui ets. Molt ben escrit!

kweilan dijo...

Un conte genial, Elvira. Molt ben escrit i que ens arriba molt endins. Felicitats i que els Reis et portin tot el que demanis!

senga dijo...

...els ulls com una bombeta fosa...sembla el resum de tanta misèria on sembla que s'hi va arribant de mica en mica...mica en mica anar perdent la cultura, l'arrelament, l'educació, la feina...tot...i com en el no res hi ha justament el tot, en Baltasar.
Felicitats, com m'agrada!!!!!!!!!!!

garbi24 dijo...

trist i bo...esperem que repartint il.lusió retrobi el cami de ser feliç

Elvira FR dijo...

Gràcies pels vostres comentaris! Hi ha tants Reis Mags que han oblidat que ho eren! i tants que n'hem oblidat nosaltres!

La Meva Perdició dijo...

Bon conte, bon conte. Tant cert, com que quan en veiem un, girem la cara o canviem d’acera. Gràcies pel bonic conte!