martes, 12 de enero de 2010

226.- Rehabilitació

.
En sortir de la presó, va quedar-se parat mirant a banda i banda amb els ulls mig clucs. Els guàrdies tancaven la porta i li desitjaven sort. El seu únic equipatge, una motxilla agafada per una sola nansa que contenia molt pocs objectes propis. Va extreure’n una cigarreta i la va encendre, l’ajudaria a pensar quin havia de ser el seu següent pas. Deu anys portava en aquell centre. Deu. Va entrar-hi amb tan sols vint anys, havia perdut la seva joventut en aquell forat infecte. Però s’ho havia merescut. Havia tingut molt temps per penedir-se d’haver matat aquelles dues noies després de violar-les. No entenia què li passava pel cap, però aquell impuls, en el moment de cometre aquells crims tan menyspreables, li havia semblat irrefrenable, com si tingués una bèstia a dintre. En aquell centre havia rebut molts més cops dels que recordava haver rebut per ser un nen inquiet i entremaliat, i molt més durs, és clar. Havia patit molt, els criminals com ell no agraden a ningú, ni tant sols als altres assassins i estafadors que omplen les presons. Però havia resistit totes les agressions sense respondre-les, i gràcies a això només s’hi havia estat deu anys. Ja era prou dura la situació com per buscar complicacions. Es sentia un home nou, endurit per la seva vivència, no volia tornar-hi a passar. Volia deixar enrere aquest malson.
Va decidir premiar-se per haver sortit. Tenia pocs diners, però es conformava amb un cafè, un cafè de veritat, assegut en un bar, llegint el diari… com una persona més, una persona anònima. El barri havia canviat, va caminar fins a trobar una cafeteria que li fes el pes. No va ser gens difícil. Va seure en una taula i va demanar un cafè amb llet a una cambrera que li va semblar una preciositat. Va sospitar que era pel temps que feia que no estava amb una dona, però no va parar de pensar en ella mentre esperava que tornés amb el cafè. Quan ella va deixar-lo sobre la taula, ell instintivament va agafar-li el braç pel canell, fort, i la va mirar fixament amb una brillantor especial als ulls. La bèstia despertava.
.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes)
.

14 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

Tot i que intuïa el final, m'encanta com està explicat. Una situació dura, tot plegat.

Pilar dijo...

Fa temps que vaig llegir un conte de Calvino: "El vizconde demediado". La seva lectura em va fer aprofundir en la dualitat de la naturalesa humana i el que pot passar, si campen amb lliure alvir les dues personalitats que la conformen.
Estremidor, el teu conte, Xexu.

bajoqueta dijo...

Per uns moments semblava que seria bon xiquet :)

Gràcies pel conte Xexu!

McAbeu dijo...

No fa gaire, en un comentari al meu blog i parlant d'un relat que acabava bé, algú va dir: "tot és massa maco, la vida no sol ser tan agraïda".
I és veritat, malauradament la vida és exactament com l'expliques tu en aquest conte.
El relat és dur però ben real, m'ha agradat molt com ho has escrit :-)

Elvira FR dijo...

conte real, realista...dur...però molt real...és ben complicat rehabilitar violadors i més si no s'ha provat mai de fer-ho, la presó no serveix..Molt bon conte!

Jordi dijo...

A mi també em pensava que s'havia rehabilitat!

Pep dijo...

Molt real, la vida ja ho te això, és massa real.
M'ha agradat mol aquest relat.

senga dijo...

...trist, molt trist xexu...massa trist...i massa sovint oblidem que venim de primats i que tots portem a dins la fera...em sembla que només una educació amorosa pot resoldre el conflicte...i trist pensar que ja és massa tard...
Felicitats per un conte tan ben explicat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

XeXu dijo...

Ostres, d'aquest ni me'n recordava, fa tant que el vaig enviar! M'alegro que us hagi agradat, malgrat reconec que és força dur. La vida ja ho té això de vegades, però no sempre té per què ser així, eh? Segur que la rehabilitació és possible.

kweilan dijo...

El conte és boníssim. M'ha agradat molt com està explicada aquesta dualitat, les ganes de ser un home lliure i correcte en front dels seus instints assassins.

garbi24 dijo...

escriu ràpid un altre conte en que tanquin aquest individu, ràpid abans de que faci un altre de les seves.
Gent així crec que son irrecuperables, sempre acaben tornant-t'hi i amés amb la gana que deu portar despres de deu anys!!!

fanal blau dijo...

Ahir nit vaig deixar un comentari que s'haurà perdut per la xarxa...
A la presó hi ha programes de rehabilitació i es treballa de valent amb qui vol sortir-se'n; però no és gens fàcil, i no sempre és possible.
És un molt bon conte, Xexu, malauradament massa realista...!

Rabosa dijo...

Interesant conte, i el tema que toques és un tema per a pensar i molt. No només a nivell de carrer, sino també a nivell científic. Es posible la rehabiliació dels delinqüents? Quins són rehabilitables? Qué fer amb els no rehabilitables? Son qüestions que la nostra societat algún dia haurà d'afrontar de cara.
Salut.

La Meva Perdició dijo...

Felicitats pel conte!. Sembla com si el llarg temps passat a la presó, de cop només fos un petit parèntesi. Com si estigués en hibernació, i al sortir al carrer, el monstre sortís de la closca on necessàriament s'havia amagat per sobreviure. M'ha agradat molt.