.
Respiro a fons aquella olor d’aigua, de vegetació —de vida. Hem de pujar enuna canoa petita i em costa fer-ho amb les meves botes. Aquí les plantes parlen, no és broma. Em sento completament presa pel meu entorn, per aquella bellesa salvatge i pel sol que dibuixa rajos grogs a través de l'atmosfera. L’home indígena m'ensenya les seves dents, rient de la meva cara espantada, mentre uns ulls verds amb estrelletes grogues m'observen des de la superfície verda de l’aigua. Ara estic a dins, més aviat a dins de l’aigua, només separada per les parets fines d'aquesta embarcació tan petita i juganera. Acompanyo aquests pensaments amb un sospir profund i m’empasso saliva seca, mentre m'agafa un calfred. L'home no es mou, dret com un ciri, només rema. M'inspira tranquil·litat. De tant en tant, apareixen ulls esgarrifosos dins l’aigua, però jo miro de gaudir el nostre viatge. L'expressió de la naturalesa aquí, no té res a veure amb el que coneixia fins ara. Aquí no passa gairebé ningú. No és terreny humà i no està controlat ni explotat, només dóna espai a la vida. Sento que estic convidada a participar-hi, m'inspira molta alegria i al mateix temps un autèntic respecte. M'adono que fins ara era molt ignorant. Aquí cadascuna de les coses té el seu lloc —i potser, fins i tot, jo també. De sobte tinc la sensació que no ens pot passar res i que tot és com ha de ser. Ara la canoa es dirigeix cap a una vora coberta de palmeres blaves. Com que veig que la terra és plena de cocodrils, aturo la respiració una altra vegada. L'home em fa senyals de no moure’m. Primer deixa que alguns cocodrils se'ns acostin sobre la terra fangosa i aleshores comença a cantar d'una manera estranya. Al cap d'una estona sembla que els cocodrils perden l'interès en nosaltres i marxen. L'home es gira cap a mi i somriu. Veu que em començo a relaxar. —Has après una cosa nova, oi estrangera? T’has adonat que no hi ha diferència entre tu i jo, els cocodrils i el riu i la selva?
.
autora: Brigitte Kisters
.
13 comentarios:
Llegint el conte t'imagines estant al mig de la selva. Jo he sentit el soroll de tots els bitxos i bitxets que hi ha, m'has convençut, no hi aniré jajaja.
Gràcies pel conte Brigitte :)
Preciosa la manera en què ens recordes la interrelació que existeix en la natura.
Un conte on tot és al seu lloc.
Aplaudeixo la idea que has tingut.
...quina gran veritat has escrit...quan l'home s'adona que tot és al seu lloc i es relaxa comença a viure, a deixar que l'Amor flueixi com l'aigua al riu...gràcies, el regalo a la meva filla que molt li agrada d'anar amb canoa.
Molt bon conte! Sembla que estiguis realment a la selva.
Impressionant conte! fet de sensacions ben descrites...unitat amb la natura...t'hi sents dins!
el que més mal ens fa és la nostra pretesa individualitat, quan en realitat formem part dela naturalesa de la que sembla que intentem separar-nos, felicitats
És cert que tot és molt més harmònic quan home i natura són el mateix. Molt bon conte!
Preciós! I realment un final immillorable! M'ha encantat! Màgic!
Tan de bo cada dia podesim passejar una estona per un lloc així.
Molt bon relat
Felicitats pel relat. M'ha portat records de les meves lectures de Joseph Conrad.
Una molt bona descripció del riu en mig de la selva. I teniu raó, un final molt bonic.
Bon conte, Brigitte.
Gracies per els vostres comentaris, m'han fet il·lusió i me'n alegro molt que us hagi agradat el meu conte!
Publicar un comentario