El mínim soroll de la clau al pany fa que la nena s'alci del terra i corri cap a la porta. Arriba la seva mare després de la feina i vol abraçar-la. Li explica què ha fet a l'escola i el menú del dinar i, mentre ella la besa a la galta i li eixuga una taca de xocolata de la comissura dels llavis, apareix l'assistenta que espera per endur-se l'Ènia i banyar-la. Educadament, la saluda i demana a la petita de deixar descansar la seva mare.
Somriu. L'Ènia es fa gran, el proper mes complirà set anys; la veu canviada dia rere dia, que aprèn amb rapidesa. És llesta, i cal que dissimuli davant d'ella. Aquest somriure, en desaparèixer la nena, s'omple d'amargor. Fa unes setmanes, la vida de la Felitsa s'ha capgirat. Arriba cansada, rendida, deprimida fins i tot.
Es desploma damunt de la butaca, clou els ulls i recorda l'olor de la sala d'espera i de la consulta, la textura del sobre on hi havia l'informe de les proves, l'agror en llegir el diagnòstic i en escoltar les paraules de l'oncòleg. Carcinoma ductal invasiu. La darrera mamografia l'havia detectat, per això la Felitsa va decidir informar-se'n i actuar. Recolzada per en Ramon, el seu marit, va visitar altres especialistes, que van coincidir amb el primer diagnòstic. Cada oncòleg proposava les diferents maneres d'intervenir el càncer mitjançant cirurgia, teràpia hormonal, quimioteràpia o radioteràpia. Però la decisió final havia de ser de la pacient. I va ser difícil.
Avui, la Felitsa ha arribat a casa com cada tarda, però avui també ha estat la primera sessió de quimioteràpia. El tractament és agressiu, ho sabien, però és el que més garanties de curació aconsegueix. Se sent cansada, amb nàusees. Però el somriure i l'abraçada de l'Ènia la reconforten. Aviat hauran de dir-li que la mare està malalta perquè la caiguda del cabell serà inevitable. Però la Felitsa seguirà endavant perquè en Ramon serà al seu costat i l'Ènia no pararà de somriure-li. I quan estigui dèbil per treballar, demanarà la baixa mèdica i ajustaran l'economia amb el sou d'en Ramon únicament i l'Ènia s'emanciparà i es casarà... Però això ja són figues d'un altre paner...
.
autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra... (conte amb 365 paraules justes)
.
13 comentarios:
Ha de ser molt dur per una mare pensar en el futur dels seus fills que no vorà...
Gràcies pel conte :)
A la vida hem d'enderrocar molts murs. Els més difícils, curiosament, estan lligats sempre a les persones que estimem.
El del comiat és un vel subtil que ens amortalla des que naixem, però no ens adonem. Quan se'ns planta al davant de manera rotunda ens fereix l'ànima.
L'única manera de treure-nos-el de sobre és pensar que sempre hi ha unes tisores que el pot foradar. Si ho aconseguim, ens hem de dedicar a buscar-les.
M'agraden molt els contes que assenyalen realitats que ens fa por admetre. Sembla mentida que es pugui dir tant amb un màxim de 365 paraules.
Estic d'acord amb la PILAR, no es poden dir més coses amb tant poques paraules. Un relat molt ben escrit.
Un bon relat que esperem no haver de viure mai en carn pròpia.
Tristesa, molta tristesa, que si l'amor es ferm segur que es supera
Un bon conte que m'ha tocat...el càncer se m'ha endut parents i una amiga ara fa tres mesos...( ja sé que és ficció però "ductal" crec que no correspon a res)Tan de debò tot estigués ple d'esperances com dins d'un conte...! però per això són els contes per somiar una altra possible realitat on tot és possible...
És important posar voluntat en aquests casos, i d'això a ella no n'hi falta. Segur que se'n sortirà. Bon relat.
És molt dur viure un cas així.
Casos com els que relates en coneixem i això ha fet més dura la lectura. Un bon relat, ben expressada aquesta incertesa davant el futur.
Crec que no és podria dir tan, amb poques paraules, d'una realitat que viuen moltes persones.
Sovint penso que si la felicitat fos un somni, voldria posar-hi molta gent a dins.
felicitats per el relat.
...sembla que tot plegat està regit per la senyora POR...por a tot allò que desconeixem...i per això una bona feina tenim a anar posant conciència a les petites coses de cada dia per després entendre altres de més profundes...qui no ha viscut una malaltia de prop, qui no coneix la mort...ah! una altra cosa és ampliar la nostra conciència i descobrir la saviesa que tots portem a dins per explicar el perquè de les coses...i al final la VIDA sempre és un misteri...
...també volia dir-vos que la quimio no cura res i encara que us costi de creure és el millor negoci que tenen els laboratoris farmacèutics... i nosaltres com xaiets ...ho he viscut a casa.
la vida la tenim ara però podem perdre-la en qualsevol moment, i malgrat tot ens costa viure cada dia com el regal que és...
Felicitats pel relat. La postura de la mare és l'única possible, fer el cor fot i tirar endavant com sigui.
Publicar un comentario