.
La pressa el portava. Anava a l’hospital. Estava citat per l’escàner per revisar-li tot el budellam. Parà el cotxe. Tancà la porta. Es dirigí a l’entrada del lloc. Un local modern ple de vidre, fins les portes. Quan s’apropà a la porta esverat per la pressa la porta mecànica de vidre no s’obrí i ell donà un cop superb, tan superb que caigué redó al terra sense alè. L’esperit que tots duem, davant el cos mort s’escapolí d’ell, collí el paper i travessant el cristall s’endinsà en la sala d’espera, salvà la cua del personal es situà en la guixeta on entregaven els volants.
La pressa el portava. Anava a l’hospital. Estava citat per l’escàner per revisar-li tot el budellam. Parà el cotxe. Tancà la porta. Es dirigí a l’entrada del lloc. Un local modern ple de vidre, fins les portes. Quan s’apropà a la porta esverat per la pressa la porta mecànica de vidre no s’obrí i ell donà un cop superb, tan superb que caigué redó al terra sense alè. L’esperit que tots duem, davant el cos mort s’escapolí d’ell, collí el paper i travessant el cristall s’endinsà en la sala d’espera, salvà la cua del personal es situà en la guixeta on entregaven els volants.
- Voldria el volant per la meva visita. – deia l’esperit a la infermera, ensenyant un paper que semblava que volés...
- Qui és aquest que em parla? Sou vostè...?- dirigint el seu afecte al caparró que també amb un paper a la mà esperava atenció.
- No, jo soc eix,... – enlairant el seu paper - Aquest es deu voler colar...
Mentre a la porta de vidre hi havia un sens fi de persones volent ressuscitar aquell cristo. L’avalot era infernal. La porta no cedia.
L’infermera digué : - A qui li toca ara, doncs?
L’esperit es posà davant... Furgà en els papers, agafà el seu volant i volant marxà, mentre la vista i mans dels presents volien recollir el paper que volava.. No en varen sortir... El paper era un avió veloç que prenia altura.
I desaparegué cap a la sala de l’escàner. L’infermera que atenia l’escàner al veure volar un paper i una veu que la reclamava es va desmaiar, el metge, espantat, no sabia que fer...
- Em poso dins l’aparell... No badi home... Veu, ja està. Firmi aquí – deia l’esperit, davant de l’ensurt i inoperància del facultatiu – Au, adéu.
Volà amb el paper l’esperit de retorn fins trobar el cos de l’accidentat mort. Havien passat segons de tot l’enrenou. Es col·locà de nou dins d’aquell munt de carn i digué:
- No tens res, carallet, ressuscita – i el mort s’aixecà davant l’esgarrifança de tots.
I la porta no va obrir-se. L’home retornà al cotxe... La gent, esgarrifada, se’n feia creus del miracle.
13 comentarios:
Sort dels esperits que saben prendre la iniciativa i ens ajuden a continuar vivint sense preocupacions.
La comèdia sempre ajuda a salvar-nos de la tragèdia d'un ambient hostil.
M'ha agradat la teva barreja imaginativa, Anton.
Em fa riure la insistència de l'esperit a que es fes les proves jajajaja. I és que li va avançar la feina.
Gràcies pel conte Anton :)
A mi que sempre em toca fer cues i papers als hospitals m'aniria molt bé tenir un esperit amb tanta iniciativa...jajaja... molt divertit.
Sí, realment tenir un esperit així ha d'anar bé!
He volgut fer una crítica de la pressa...davant la "paciència"
.... Si tots poguéssim fer actuar l'esperit..Gràcies a tots. Anton.
Buf! quin conte! m'ha entusiasmat! l'he trobat genial! quin esperit!
No hi ha com tenir un esperit decidit i potent!
La pressa ens acabarà matant a tots...
M'ha encantat la imaginació que hi has posat en una cos a tan quotidiana com els metges i les presses.
Això es tenir esperit treballador, res no l'atura sempre endavant. Bon relat
...la pressa resulta un divertiment en aquesta situació...i si expliquem la presa de decisió de l'esperit és perquè creiem que som capaços de gran inventiva creativa o és l'esperit que no aconsegueix donar-se a conèixer si no és en situacions còmiques...ai aquest orgull cerebral!
Felicitats pel conte Anton! Un esperit tant trempat com el fantasma de Canterville d'en Wilde!
No estaria malament fer de tant en tant una volteta fora de nosaltres mateixos, no? Sobretot després d'un bon àpat en que ens ha quedat la panxa ben plena!
Un esperit ben eixerit!
Deixeu-lo estar de romanços a aquest, va per feina que és el que compte. Hahaha!
Ja m'agradaria tenir-ne un d'aquests a la vora aquests dies que he de fer tantes cues.
Genial, Anton i molt divertit!!!
=)
L'esperit diem que ens porta, i pogués sortir i entrar tant fàcilment de nosaltres...Hi hauria cada interludi, qui se'n estaria? Anton
Publicar un comentario