El Dr. Jaume acaba la jornada a l’Hospital, després de passar tot el dia visitant pacients desitja enllestir la feina. Cada dia, per sortir, intenta passar ràpid pel passadís, només faltaria que algun malalt el cridés! Vol anar a casa a dutxar-se, vestir-se amb roba de marca i donar un vol amb el cotxe de luxe del seu company de festes.
Al passar pel davant de l'habitació 845 s'adona que està mig oberta i una llum petita deixa veure la cara del petit pacient que, ajagut al llit, crida al jove metge.
-Bona nit senyor metge - diu el petit pacient.
-Bona nit - li respon en Jaume.
Obligat a aturar-se, però pensant amb quina roba és posarà avui a la nit, en Jaume treu el cap per la porta.
-Senyor metge, si veu a la meva mare li dirà que vingui, si us plau.
En Jaume mira al darrera per si veu algú, i ni a un costat ni l'altre, en recança entra a dins l'habitació i seu a la cadira del costat del llit.
-Com et dius?
-Isaac, i tinc vuit anys, senyor metge.
-Com et trobes?
Amb el cap afaitat, els ulls cansats i amb una veu que li surt de l'ànima, li diu:
-Senyor metge, no vull donar-li més feina, prefereixo no dir-li com em trobo.
-Senyor metge, quan vegi a la meva mare li dirà que l'estimo, tinc por de haver-la fet enfadar perquè es passa el dia plorant.
-No Isaac, ella plora perquè vol que et posis bé, que puguis anar a l'escola, que puguis anar a jugar.
-Senyor Metge, jo no podré fer que la meva mare no plori. Jo m'estic morint.
En aquell instant s’aturà el món fantàstic del jove metge. Agafant-li la mà menuda, li acaronà la cara i li feu un petó al front.
-No et preocupis petit, jo li explicaré a la teva mare.
Quan arriba a casa sona el telèfon, és el seu amic que, tot animat, el convida a sortir.
-No, avui no puc sortir.
Es posa al llit i deixa una llum petita encesa i la porta mig oberta, i plora en silenci. Avui ha vist el rostre d’un àngel.
Al passar pel davant de l'habitació 845 s'adona que està mig oberta i una llum petita deixa veure la cara del petit pacient que, ajagut al llit, crida al jove metge.
-Bona nit senyor metge - diu el petit pacient.
-Bona nit - li respon en Jaume.
Obligat a aturar-se, però pensant amb quina roba és posarà avui a la nit, en Jaume treu el cap per la porta.
-Senyor metge, si veu a la meva mare li dirà que vingui, si us plau.
En Jaume mira al darrera per si veu algú, i ni a un costat ni l'altre, en recança entra a dins l'habitació i seu a la cadira del costat del llit.
-Com et dius?
-Isaac, i tinc vuit anys, senyor metge.
-Com et trobes?
Amb el cap afaitat, els ulls cansats i amb una veu que li surt de l'ànima, li diu:
-Senyor metge, no vull donar-li més feina, prefereixo no dir-li com em trobo.
-Senyor metge, quan vegi a la meva mare li dirà que l'estimo, tinc por de haver-la fet enfadar perquè es passa el dia plorant.
-No Isaac, ella plora perquè vol que et posis bé, que puguis anar a l'escola, que puguis anar a jugar.
-Senyor Metge, jo no podré fer que la meva mare no plori. Jo m'estic morint.
En aquell instant s’aturà el món fantàstic del jove metge. Agafant-li la mà menuda, li acaronà la cara i li feu un petó al front.
-No et preocupis petit, jo li explicaré a la teva mare.
Quan arriba a casa sona el telèfon, és el seu amic que, tot animat, el convida a sortir.
-No, avui no puc sortir.
Es posa al llit i deixa una llum petita encesa i la porta mig oberta, i plora en silenci. Avui ha vist el rostre d’un àngel.
.
autor: Pep Climent, del blog Intercanvi
.
16 comentarios:
Quina història més tendra. Ja està bé que de tant en tant ens recordin on som i què hem de fer. Curiosament, sovint és la canalla la que més ens afecta amb les seves actituds i les seves sortides. Bon conte.
És un conte molt bonic, els nens moltes vegades ens fan veure les coses que els grans sabem però preferim obviar.
Sí que és un conte bonic i m'ha fet plorar...sense que podés fer res per evitar-ho. I no passa pas res. Vol dir que has sabut transmetre una emoció intensa.
Però, és ben cert, que els menuts amb malalties oncològiques duen el rostre dels àngels, alhora que acaben desenvolupant una actitud adulta que ens inpressiona.
Esperem que una nit màgica com la de avui puguin tornar la salut al nen i la il·lusió al metge.
Un conte que desperta els nostres sentits a les misèries de la vida.
Ostres, i jo també ploro, entre tots muntarem una inundació!
Però és molt bonic, Pep.
Gràcies, per saber tocar-nos tant endins amb la teva tendresa.
Se m'ha encongit el cor....molt bon conte...directe al cor!
Callo...
Emociona moltíssim com està contant. Hem d'apendre molt dels menuts.
Pep, ja veus... ens has arribat al cor :)
Que vos porten moltes coses los reis! Si heu sigut bons clar... :)
Volia dir com està contat, no contant.
A mi també m'agafa la plorera... Arriba a l'ànima.
...l'emoció creix davant un nen ple de conciència...ells són els nostres MESTRES...i ho dic jo que faig de mestra...i desitjo que la meva innocència em porti a la mateixa claredat que té aquest nen...milions d'angels per a tu pep.
Molt emotiu i ple de sensibilitat que desperta els bons sentiments de tots nosaltres igual que li passa al senyor metge. Molt bo, Pep!
Gracies per els comentaris.
Us desitjo el millors dels regals per tots vosaltres.
Una abraçada.
M'ha agradat molt el teu conte, Pep. És com tu dius, als hospitals infantils no hi ha malalts, hi ha àngels.
Felicitats pel conte! Realment lo essencial es troba en els sentiments i no és necessari gaire més.
La bellesa de lo essencial en la vida no es comú ni agradable però toca l'anima.
Un conte genial, Pep.
Brigitte
Publicar un comentario