218.- Conte de Nadal

.
Feia molt fred aquell matí. Els cartrons i les mantes un pèl llardoses, amb prou feines l’abrigaven. Tenia el nas i les mans gelades. Fins el moll de l’os gebrat. Va recollir la seva casa ambulant: els cartrons i les mantes espellucades, tacades de vi barat, de vòmit i de ràbia. Sabia prou bé que el fred que sentía era molt íntim. Que el duria cosit a la pell i a l’ànima tot l’hivern.

Va relligar-ho tot amb un vell cordill brut, tan brut com tot ell, no tenia on anar. Els caixers ara els tancaven per no haver de servir d’aixopluc a gent com ell i això era una bona putada… sobretot al desembre… No havia menjat res més que les restes d’una cuixa de pollastre que anit va trobar en un contenidor... Ser un sense sostre l’amoïnava menys que ser un sense paret...

Quin dia era? Quin any? No ho sabia. Però va començar a moure’s pel carrer il·luminat amb tot de llumetes de colors de les botigues, se sentien uns cants estranys, la gentada anava amunt i avall, sense veure’l ni mirar-lo, traginant paquets i regals.

Va voler fer el gest d’entrar dins una botiga però el van escridassar de manera inmediata, cruel, i va girar cua, cap cot. Sí, feia feredat, pudor i anava esparracat… les grenyes li tapaven els ulls, anys abans plens de brillantor, ara apagats com una bombeta fosa. Es va deixar caure enmig del carrer, li importava ben poc ser aixafat per un cotxe. Va passar el que implorava: un cop sec i brutal, un xoc impactant, un rastre de sang i de sobte la foscor.

Dies més tard es va despertar... no recordava res en absolut... va sentir una veu que el cridava pel seu nom... es va girar sorprés i va veure dos individus estrafolaris vestits luxosament que anaven muntats dalt de camells... li van dir que l’esperaven, que acabés de vestir-se i pugés, ell també, dalt d’un camell... que s’arreglés la capa i es cordés les botes… que tenien molta feina aquell any i havien d’anar molt lluny... On t’havies ficat Baltasar? I va recordar uns crits: al negre! al negre! i la foscor.
.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (conte amb 365 paraules)
.