100.- La foto

.

Quan aquell estiu vàrem estar per terres escoceses, la càmera treia fum. Tot és maco, tot es pot fotografiar. Un viatge de molt bon record, la veritat. Em va agradar especialment la ruta que vam fer pels Highlands. I com no, l’halo de misteri que envolta el llac Ness. Com que a casa som força descreguts, i solem riure d’aquestes coses, separats en un racó poc transitat, vaig dir a la meva dona que possés per una foto en actitud d’horror, com si estigués totalment espantada, amb el llac de fons. Amb els meus coneixements sobre el programes d’edició d’imatge vaig pensar que no em costaria gens inserir en aquesta foto una imatge d’un monstre que surt del llac i ataca la meva dona. Em va semblar una cosa curiosa i divertida per ensenyar als amics quan féssim l’obligatòria sessió de mirar fotos de viatge.

Però en fer la selecció de les fotos, ja a casa davant del meu ordinador, em vaig endur un ensurt de mort quan vaig arribar a la foto en qüestió. En aquella foto, la que jo havia fet amb un somriure trapella als llavis, ja hi havia un monstre reptilià que sobresortia de l’aigua, i per les mancances de les dues dimensions, realment semblava que ataques la meva dona. Vaig quedar-me esmaperdut, jo no havia retocat la foto, ningú no ho havia pogut fer, les acabava de descarregar!

Després d’uns minuts palplantat davant la foto, sense poder moure ni un múscul, la meva dona va entrar a l’estudi i es va mirar la pantalla tot abraçant-me per l’esquena.

- Ostres! T’ha quedat xulíssima, hahaha! Sembla talment real, ets un crack! Ja veuràs quina cara posaran els Ramírez quan els l’ensenyem!

Això em va treure una mica del xoc, i vaig mirar de somriure afirmativament, però em sembla que la meva cara era més aviat una ganyota. No li vaig dir res, no he dit mai res a ningú, i la foto va quedar com que l’havia retocada jo. De vegades intento entendre què va passar, per què els meus ulls no van captar res estrany en el moment de fer la foto. Però em sembla que prefereixo seguir sense entendre-ho.

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes!)

.

99.- Abduït

.
Una nit tranquil·la d’agost quant la foscor venç la temperatura, passejo per la costa respirant l’aroma del mar gaudint de la llibertat més absoluta sense cap més responsabilitat que la de viure el moment sense pensar en el demà.
Una llum enlluernadora que surt del mar em sorprèn per la seva magnitud, sobta la seva presència i s’acosta amb la mateixa rapidesa que el temor a lo desconegut. Poques coses recordo del moment i de les quatre hores que han tardat en retornar-me.
No sé qui són, però sé el que volen, m’han abduït per que faci una feina pel bé del planeta i la humanitat Res més fàcil i complicat com ser jutge dels successos de tot el que passa, amb un poder de predicció ,on la decisió de matar o donar vida està en les meves mans, he de decidir qui ha de viure i qui ha de morir per el bé de tots. M’adono que he estat programat per fer el bé, encara que això comporti eliminar i destruir o ajudar qui ho necessiti. Tinc el criteri, tinc el poder, tinc la mateixa por del moment del contacte. Tota la meva vida canvia en quatre hores, de ser un simple mortal sense més responsabilitat que la justa per viure a tenir el món a les meves mans.
Haig de posar-me a treballar, doncs hi ha molta feina acumulada, que sembla de molt bon fer, però a les primeres decisions, quan algú ha de ser eliminat per provocar el ben estar de molts, a altres els hi produeixo un patiment que genera un altre problema que m’obligarà a eliminar a altres i així fins a quedar-me sol.
Atabalat pels dubtes decideixo començar per ajudar qui més ho necessita, amb la conseqüència que si tothom està bé la població augmenta fins a la temuda saturació.
Tinc el poder, però no el puc aplicar, potser no ho se fer o pot ser no es pot tenir tothom content, el cas es que ara m’adono que potser no soc l’únic abduït d’aquest país.
.

autor: Garbi24, del blog Garbi24

.

98.- R.I.P.

.

Arribà coixejant. A l’asfalt repicava el seu caminar, cada cop menys compassat.

.
Girà cap a l’esquerra, entre alts murs. Mirà a banda i banda: familia González Parejo, familia Rius i Font, familia Miralles i Roldán, familia Mediavilla Domínguez...; aquí, un angelet orant junt al retrat d’una adolescent, emmarcat en plata; més endavant, un gosset de peluix, d’un blau deslluït, al costat d’una placa d’acer inoxidable: “tus padres no te olvidan”.

.
Mirà entre dues altres files de nínxols. Al bell mig s’amuntegaven flors, envoltades de cintes negres amb lletres d’or –“siempre en nuestros corazones”, “Déu et guardi”.
A una placeta, deu o dotze tombes de marbre –blanc, rosa, negre i d’altres de granit-, contemplaven rengleres de morts.
Arribà. Era allí, per primer cop sola, per primer cop notant la mort per dins. Aturada, va contemplar una imatge difuminada, menjats els colors d’un jersei tot ratlles blanques i marrons, d’uns cabells bruns, d’una barba curta. Somreia? aquest somriure ja no hi era, enlloc. Avui, feia tres anys. Tres anys mort.

.
El vidre del nínxol retornava la seva imatge reflectida, transparent, com si hi fos amb la Mare de Déu del fill abaixat de la Creu, patint sobre els seus genolls, amb la sanefa de fils de randa fent floretes blaves, amb dues dates: 12-08-51, 28-09-85.
Un foc interior li pujà a l’altura de les orelles, mentre una llàgrima regalimava galtes avall. Pensar, recordar, però, com? Hi ha records que mosseguen l’ànima i buiden el cap de mots adients, que puguin explicar allò que el dolor no s’explica.
Notava la cremor del sol a l’esquena. Eren a la tardor, silenciosa i diàfana. Una flor blanca va caure del tercer pis, on reposa el nen que van atropellar, als 6 anys.
Tornà a mirar aquells ulls juganers del passat. Li vingueren al cap les comportes del crematori: cendra d’ulls, de somriure, de rialles, de germà.
.
El sentiment d’angúnia dels primers temps havia deixat pas a llargues nits habitades per aquella presència: tornava sempre que es tancaven els llums i els ulls. Ara, fins i tot en els somnis era mort. Un pas més i es faria l’oblit.No volia oblidar. Comprendre l’absència, sí. Rebutjar el record, mai.
.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)

.

97.- De set vides que tinc

I sí, com diu ell... Escales que ja no són, cambres decorades d’antics papers estampats, restes de rajoles de colors, el quarto blau i el quarto groc... Els dos banys sencers tirats avall, bidets trencats; Rovellades banyeres...! Oh!! Mestressa si veiessis com ho han deixat!

Cuina i marbres desapareguts, tot plegat, tot junt, si miro a baix, només s'hi veu que runa.

Ni taula de menjador, ni aquell seu balancí, ni balcons oberts, ni l'empit de pedra de les nostres finestres... ni les torratxes plenes de flors... ni veïns per saludar...

Fora les enredades troques de llana per poder jugar o mantes per poder-nos tapar, ni les seves menudes mans que em puguin mimar, ni corregudes pel llarg i estret passadís, ni velles portes de fusta on poder-m’hi llimar les ungles...

Tot escales avall, sense miraments, sense sentiments!

Si jo hagués estat persona i no animal, això no hagués passat. De set vides que tinc, hagués triat quedar-me'n en només una, perquè tot i haver-les de sacrificar, vostè ja no haguessis marxat així: abandonada en el seu balancí o estirada sempre damunt del llit. L’hagués cuidat fins a la mort, la meva, no la seva, i un servidor a la que hagués vist la primera tancada d'ulls, el seu últim respirar, n'estic convençut, que de poder tenir l'oportunitat de parlar, l'hagués pogut salvar. Però ha estat ell, l'home, el que ho ha volgut així: vetllar només per poder tirar una casa abans de tenir cura de vostè, de la més bellíssima persona que per sort la vida, sense cap mena de dubte, em va deixar conèixer.

Avui mateix he volgut marxar d’allà, de la casa del meu nou amo per poder tornar cap aquí.

Allà no veig les mateixes teulades. Ni la gespa que vós i jo de tant en tant trepitjàvem, ni tampoc el nostre llit.

No hi tinc res allà, res, i per no tenir-hi res, prefereixo quedar-me aquí, mirant el que encara ens resta als dos.

Oh!! Mestressa! I és que per cada cop que tanco els ulls, la segueixo veient com sempre, asseguda al seu balancí.

.

autora: Anna Portell, del blog Mortadel·la casolana

.

foto: 121è. joc literari de Jesús M. Tibau

.

96.- La gitaneta

.
La gitaneta plorava. Sanglotava abraçada a la mestra i les companyes. El col·legi tancava per vacances de Nadal i les criatures mostraven una alegria incontrolada. Però ella plorava desconsoladament. Per primera vegada havia anat a l’escola i aquells mesos havien estat els més feliços que recordava.

.

El col·legi era una meravella. Tothom l’estimava i l’omplia de petons. Les primeres mostres d’afecte que havia rebut en tota la seua vida.

.

Ara, tenia por de tornar a casa. Amb només tretze anys sabia el rebuig de propis i estranys i mai una tendresa l’havia fet sentir-se estimada. Aquell Nadal coneixeria el futur marit. Un casament aparaulat molt abans d’ésser dona, d’acord amb els costums de la raça.

.

Per tot plegat, ella no volia deixar l’escola. Volia jugar amb aquelles criatures afectuoses, sentir-se segura i aprendre de lletra de la mà d’uns mestres comprensius i bondadosos.

.

De fet, el col·legi era molt especial. Tan especial com els alumnes… discapacitats.
.

autor: Josep Cid Ginovart

.

94.- L'Ot, l'esperançat

.

Un matí assolellat somreia per les escletxes de la persiana escassament oberta. L’ambient es mantenia fresc en la penombra, el rellotge del campanar proper va fer sonar les campanes onze vegades. Li quedava una hora fins al migdia. Es va vestir sense pressa, va pentinar-se amb compte, i raspallà curosament les sabates abans de posar-se-les. A la cantonada de sota de casa hi havia una floristeria, hi va comprar un pomell de margarites blanques, un ram de flors net i fresc.

Va arribar al banc de la plaça acabats de tocar tres quarts de dotze, encara hauria d’esperar uns vint minuts. La dona que esperava mai havia estat puntual. Es va asseure a la terrassa del bar proper, una tauleta petita arraconada al costat d’una de les grans columnes de la plaça porxada. L’ambient hi era molt més agradable i gaudia de l’ombra mentre bevia una orxata saborosa.

La plaça bullia de vida, el carrer gran hi abocava un munt de gent, dones amb nens que s’alliberaven de les mans de les seves mares per córrer lliures, pensionistes que feien petar la xerrada a l’ombra d’algun arbre, homes amb americana i corbata entrant i sortint de les nombroses entitats bancàries, senyores amb el cabàs i algunes bosses de la compra... i de cop i volta, ella.

Vestia una brusa i uns pantalons amples de fil blanc, calçava unes sandàlies de pell de color marró clar. Duia una bossa de roba de molts colors, un collaret llarg amb un penjoll de plata, i una amplia pamela de palla. Li va semblar fantàstica, una expressió sublim de bellesa i sofisticació, una elegància natural innata, una dona de somni.

Dençà de la primera vegada que l’havia vista se’n va enamorar. La va trobar colpidorament irresistible, va pensar que si la perfecció existia era dins les formes voluptuoses d’aquell cos. Feia tres anys des d’aquell primer dia. Des de llavors cada nit la somniava, la desitjava. De dia l’esperava. Al banc de la plaça, o passejant pel mercat, fins i tot al carrer de casa d’ella. Avui eren margarites, ahir un perfum, demà potser una joia....La buscava per fer-li un regal, però mai va trobar el valor per fer-ho.

.
autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes - (conte amb 365 paraules justes!)
.

93.- L'experiment

.

¡Ah, la llei de Murphy! Com a científic, jo, el Professor Mashirito, em negava a creure en tals "lleis". Els atribuïa el mateix rigor científic que els auguris realitzats en les entranyes d'un animal sacrificat.
En el meu afany per demostrar que el tal Murphy no era més que un xarlatà, vaig idear un pla que posés en dubte el seu postulat més cèlebre, el de la "torrada untada de mantega".
Amb aquest objectiu vaig obrar així: durant un període de temps desdejunaria, menjaria i soparia torrades amb mantega, fins que un dia, per accident, una d'elles i seguint les lleis de Newton (fins a llavors el meu ídol) vingués a parar al terra.
¿En qué consistia l'originalitat del meu experiment? Doncs que untava les torrades de mantega per les dues cares. Fer-ho només per una no demostrava res en els primers intents, requeria massa successos per a demostrar res factible i l'espera de la caiguda casual de la torrada repetidament podia trigar mesos, fins i tot anys. Necessitava alguna cosa més efectiva.
Em deia a mi mateix "si Murphy té raó, haurà tantes probabilitats que caigui d'una cara com de l'altra, i llavors, invariablement, ¡la torrada haurà de quedar de costat! De no ser així la llei de Murphy és un frau".
I va arribar el fatídic dia, una negligència i la torrada triada per el destí va volar de les meves mans tot just quan acabava de untar la segona cara. Va ocórrer tot com amb càmera lenta, diverses voltes en l'aire, inclosos diversos tirabuixons i un triple Axel, va donar de ple amb una cara en terra, va rebotar i amb l'altra cara, més untada encara, va anar a parar sobre les meves sabates noves de pell. Newton, ¡vés-te a la merda!

.

autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món

.