107.- Temps

El dia no podia acabar pitjor. L’ajudant estava de baixa, la feina s’acumulava i l’informe mensual no estava llest, ho hauria de fer a casa, on l’esperava la canalla, la bugada i un sac de tasques en les que el marit no col·laborava gens.
I ara això, el cotxe no s’engegava. Cansada d’intentar-ho , va agafar la carpeta i va marxar a peu. Necessitava unes vancances , temps per ella, temps …
No coneixia aquell carreró fosc. Li feia por deixar l’avinguda, però li estalviaria un temps preciós. Caminava amb el cap baix amb pas apresurat, en part per la pressa que tenia i en part per la por que li feia la foscor d’aquell passadís estret.
Un sorrol sobtat va fer que aixequés el cap. Allà estava, un local vell amb un rètol polsós en el que es podía llegir “TENDA DE TEMPS” ¿Què volia dir allò? ¿Tenda de temps? No es va poder resistir, la curiositat i una força estranya que l’empenyia fer-ho la va fer entrar en aquell local.

- Bon vespre ¿La puc ajudar en res? -. Era un home petit i vell, que va a aparèixer del no res.
- Bon vespre – va contestar ella –. He entrat per curiositat ¿Què vol dir això de “Tenda de temps”?
- Doncs això mateix- va respondre l’homonet –. Aquí venem temps.
- ¿Com temps? ¿Anys, dies? –. Allò era absurd.
- Exactament, el que vosté vulgui ¿No s’ho creu? ¿Veu aquestes ampolles? Si beu el seu contingut tindrà el temps que necessiti, com més en begui més temps- Sense dubta aquell vell l’estava enredant. Miri, podem fer una prova – va contiuar l’homonet, amb un somriue que va fer que ella s’escarrufés –. Begui’n unes gotes, si no la convenç, continui el seu camí i si li agrada compri’n més.
- D’acord – va dir ella, sense saber perquè, no podía fer altra cosa. Va agafar una de le ampolles més petites i es va mular els llavis amb aquell líquid verdós i repugnant.
Un sorrol sobtat va fer que aixequés el cap. Allà estava, un local vell amb un rètol polsós en el que es podía llegir “TENDA DE TEMPS”.
.

autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món

.

106.- Dalt del tren

.

Cada viatge porta gent nova, uns que van, d’altres que venen.

Quan pujo al tren, intento endevinar on va la gent i quin és el motiu pel qual hi han pujat. De vegades la mateixa persona que va compartir viatge d’anada, el fa de tornada al mateix vagó que el meu. Ha passat tot un cap de setmana en el qual ha fet potser coses molt diferents a les que he fet jo, o potser no tant diferents. Sempre ens crida l’atenció la vida de la resta de la gent, i potser és tan o més avorrida que la nostra.

Al meu davant tinc un noi que dorm des que ha pujat a la seva estació. Segurament no ha pogut dormir tot el que necessitava durant el cap de setmana i ho ha de fer ara.

A l’altra banda de seients, un home amb una noia petita, o noi, no he aconseguit saber si era una noia que semblava un noi o un noi que semblava una noia. La nena o el nen, porta una arracada i em despista. Han passat el cap de setmana junts en un parc temàtic. La seva mare sembla que no viatja amb ells. Potser és un pare separat que ha volgut fer alguna cosa diferent les poques hores que té per donar-li.

Hi ha una altra parella davant seu, que per la seva conversa he descobert que són estudiants i fan aquest viatge des de fa poc. És el seu primer any a la universitat, no saben que encara els hi queden molts diumenges a dalt d’un tren. Moltes hores perdudes que no recuperaran mai, i que potser ara podria estar compartint amb d’altres persones.

Al passadís hi ha molta gent de peu. Alguns s’ho emprenen amb filosofia, ja saben el que els espera cada diumenge al pujar al tren.

Després de molt de temps d’anar en tren, m’agrada anar sola i poder fer el que més m’agrada: llegir. Però de vegades també m’agrada mig dormir-me mentre escolto converses que la gent diu en veu massa alta per no poder ser escoltades. En tot un viatge pots escoltar petites histories que no saps com van començar ni com acabaran.

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres (conte amb 365 paraules justes)

.

105.- En Pep del mas

.
En Pep viu sol amb un gos cec i vell. Al mas hi té de tot. Viu sol com vol i com pot. De nit es pren un got de vi dolç com la mel I més tard clou els ulls I dins la ment ho pot tot. Sent el so d’un plor prim com un fil d’or, el plor de la mar que és lluny del tros i ell la sent i sent el gust de sal i sap que la mar és un com un llac gran ple de cel, de sol i de sal. Es beu un glop de vi i va fins el llit i dorm.
Un jorn més que a poc a poc, lent el pas i fi el gest fa del món un món nou. I ell ho sap, riu amb ells ulls com qui se sap ric, tan ric com un rei i tan vell com el temps. Amb pas las va fent el viu,no sent el pes dels anys ni se sent pas sol. Ell viu com vol, ell és un rei, el rei del mas del pi verd.
No diu mai un mot, no té amb qui fer un rall, bé a cops amb el gos hi té com un joc: el gos fa bup i ell diu prou… En Pep fa un mos quan el sol es pon, pa amb sal, un xic de col, un poc de llet… És prim i fort, és de cor tou i bla com un be, mai ha fet mal, no sap què és.
En Pep sap que té sort, és fort, té un gos cec i vell. El mas és seu. Té un pou i tot. Té vi. Té un rusc i té mel. Sap que ho té tot. El seu temps és un temps tot seu, cap torb el pren, cap trau al cap ni cap cop al cor…. fort com un roc, dolç com la mel.I sap que la nit i la ment el fan rei de la mar que és lluny del mas i prop d’ell quan clou els ulls i la veu, i la sent.
Ho té tot, en Pep.

.

autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc

Com a Elvira li agraden els reptes, ens ha fet un conte monosil·làbic. Felicitats per aconseguir-ho!

.

104.- Tots la podem perdre!

L’he perduda no la trobo enlloc... desesperada ploro. Començo a buscar-la. Tranquil·litzat Marta, torna a començar des del principi. Miro a l’armariet on penjo les claus; no hi és!vaig al dormitori busco entre els llençols, dins els calaixos, entre les calces i mitjons; no hi és! Potser en el caixer automàtic de la plaça. Surto de casa, baixo les escales de tres en tres, arribo al caixer, merda!una iaia a dintre, estic a punt de perdre tots els papers, finalment la iaia surt – Bona tarda nena – li torno la salutació amb un somriure una mica forçat, entro al caixer miro per tots els racons i no hi és!Marta com pot ser que l’hagis perduda???? Tu que no perds mai res, m’estiro els cabells- Torno a casa m’encenc una cigarreta i vaig a la cuina, buido tots els armaris de pots, olles i cassoles, ho deixo tot estès al mig de la cuina, deixo una nota a la senyora que ve a netejar a casa, -“demà Teresa faci net els armaris de la cuina, gràcies”- no tinc ganes de tornar-ho a endreçar tot. Em miro el desordre de la cuina a certa distància. Quan estic a punt de perdre tota esperança, m’assec a la cadira del meu escriptori miro dins la paperera i....els ulls se m’obren com dues llunes, l’he trobadaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.......una llàgrima em rellisca galta avall, ella em mira entre confosa i interrogant i em diu –“perquè m’has deixat aquí sola, en aquest raconet, entre paperassa que a hores d’ara no té cap sentit per a tu???? –Perdona’m li dic plorant. He trobat la paciència!!!! Pensava que l’havia perdut per sempre. La paciència la trobo sovint entre les mirades del que m’estimen, entre els somriures i les llàgrimes dels amics, entre les paraules de tots els meus blocaires preferits, entre les xerrades a la nit a la vora del foc, al centre ben col·locada en primera posició a l’aula de dansa, a la muntanya darrera un roure, a la feina entre les meves estimades col·legues i amigues de feina... en fi no crec que la torni a perdre...

.

autora: Marta Vilella

.

autora foto: Cristina Rufí

.

103.- Una taca ampla

Una taca ampla de colors entre verds i grocs sobrevola el punt que considero que deu ser casa meva. Plou, ho diu el radar meteorològic. M’aixeco. Obro la finestra i comprovo que el dia és gris. De vegades hom no es pot fiar dels superpoders d’una màquina. Estenc el braç i una bona colla de gotes em mullen la mà. És una sensació agradable, des de casa, fins que se’m cansa el braç i tanco la finestra. No vull que les gotes envaeixin el meu espai interior. Trona a la llunyania. Hauria de desendollar l’ordinador i, potser, altres aparells domèstics. Em sorprèn un tro més a la vora. És hora de reprendre la lectura d’un llibre que tenia mig oblidat, cap a la meitat, una mica dissimulat per la pols.

.

autor: p_cfacsbc2v, del blog Friccions

.

102.- La Núria

Després d’unes quantes relacions en què no havia tingut massa sort, la Núria s’havia decidit a viure amb l’Àngel. Des que compartien pis, ell , el dissabte, quan tornava del quiosc, dins del diari li posava una flor. Un dia, una orquídea, un altre, una rosa... I la Núria pensava que quina feina li donava... les havia de posar en aigua i després, tirar-les... Quan se’n va cansar li va dir: No vull més flors.
Als matins, l’Àngel s’havia acostumat a portar-li un cafè a l’habitació. La Núria protestava perquè s’havia d’incorporar per prendre-se’l, si no, es refredava. Trobava que no podia gaudir com ella volia dels darrers minuts al llit abans de començar la rutina diària. Al cap d’unes setmanes, l’Àngel ja no li feia el cafè perquè se’l trobava intacte a la tauleta cada tarda, quan tornava a casa.
Cansat de la feina, però content de veure-la, als vespres, li donava un petó i es mostrava molt interessat en com li havia anat mentres entrava a la cuina. Procurava fer àpats que a ella li vinguessin de gust però...Amor!...no et preocupis...ja em faré jo el que vulgui. I l’Àngel va deixar de preparar el sopar.
Anaven fent. Sortien amb els amics, gaudien al cinema, s’abraçaven al sofà quan veien la tele, i a les nits, l’Àngel sempre se li acostava. Però ella, interiorment cada dia el sentia més embafador... Ets massa afectuós, Àngel, no ho sé... no em deixes mai començar a mi res. Sempre m’avances. I ell ja no se li apropava tan sovint.
El 22 de cada mes, aniversari del seu primer petó, l’Àngel li duia sempre un regal. Una joia senzilla, una bossa, un mocador de seda... però quan es va atansar el sisè aniversari, ella li va dir que no li comprés res, que volia estalviar...I així van passar vuit mesos. Aleshores, la Núria va pensar que li havia tornat a passar.
Va fer la maleta i li va escriure una nota, gairebé igual que la que li havia deixat a la seva darrera parella: “No em sento estimada. Que et vagi bé.”
I va tancar la porta de l’apartament, pensant que aquesta vegada tampoc no havia tingut sort.

.

autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes!)

.

101.- Un futur millor?

Vivia a Santo Domingo en una casa sense tele i compartia joguines amb el meu germà gran. En sortir de l'escola anavem a la platja per jugar a pilota i pescar amb el pare. A les nits réiem junts i ballavem sense parar.

Un dia, el pare va dir que anava a Barcelona, per guanyar més diners i viure dignament. Jo no entenia que volia dir. Mesos més tard, la mare també va marxar. Deia que no ens volia deixar però que ho havia de fer. Quan va marxar, el meu germà no li va donar ni un petó; em va dir que la mare no ens estimava.

L'abuelita ens cuidava com podia. El meu germà, que era bon estudiant, no anava a l'escola i jo, que em costava, m'esforçava. Quan la mare trucava, volia parlar amb ella però gairebé no podia. Sempre ens deia que aviat vindria i que ens enviava diners, però a mi els diners m'eren igual, la necessitava a ella. Un dia, ens va dir que tindriem un germanet. El meu germà va penjar el telèfon cridant que la mare mai tornaria i va marxar corrents.

Però s'equivocava, jo sabia que vindria.

I així va ser. Un dia, l'abuelita ens va dir que la mare ja venia; vam anar a l'aeroport amb roba nova i el meu germà amb les ulleres que li havien fet. Portavem un ram amb les seves flors preferides. Quan la vam veure, la vaig abraçar tant. Ja no em separaria del seu costat.

Dies més tard, agafavem l'avió. Em feia por i li donava la ma al meu germà, que deia que anavem a Barcelona perquè no erem bons per estar amb l'abuelita.

Barcelona no em va agradar. No tenia amics, havia d'aprendre un idioma i quan sortia de l'escola havia d'anar al bar dels pares per cuidar dels meus germans petits. El gran només jugava a videojocs, era al carrer fins tard i li deia a la mare de tot.

Ara la mare està malalta, han tancat el bar i el pare està a l'atur. El meu germà gran és pres i jo intento treballar. I encara em pregunto si això és viure més dignament.

.

autora: rits, del blog Vuit8ena (relat amb 365 paraules justes!)

.

Foto extreta d'aquest article de "El Periodico"

.