37.- Cirurgia estètica

.

“CLÍNICA ESTETIC-PERFECT, li ofereix durant el mes de desembre, un descompte en tots els seus tractaments de cirurgia estètica”. Llegí al tríptic que havia trobat a la bústia.

Feia bastants anys que li voltava pel cap arreglar-se el nas, era la part del seu cos que menys li agradava. I pensava que amb una operació podia arribar a sentir-se molt millor. El preu l’acabà de convèncer. Així que es llençà a demanar cita llavors mateix, no fos cas que passessin els dies i tornés a deixar-ho córrer.

Divendres a la tarda, al sortir de la feina, es va dirigir al carrer que li havien indicat. Li va sobtar que la clínica era molt més luxosa de totes a les que havia anat a demanar preus anteriorment. Les noies de la recepció la van fer passar a una sala, neta i impol·luta.

Al cap d’uns minuts, un metge ben plantat i excessivament atractiu la rebé. Va notar com una energia en el moment en que li va oferir la mà que la va fer sentir bé i confiar amb ell. Després de parlar dels inconvenients i les avantatges de la rinoplàstia, van quedar per un dia i una hora.

El dia convingut, va presentar-se de nou a la clínica. Ja l’havien avisat que era una mica dolorós, però amb l’anestèsia no notaria res. Li semblava tot estrany, però se sentia tant bé allí amb aquell home, que no es va queixar i tota la por li va desaparèixer.

Després de l’operació, es va despertar atemorida en un llit i una habitació que no coneixia. Recordà on estava, i va deixar de tenir por. Pels efectes de l’anestèsia, va suposar, no es podia moure gaire. Just el metge entrava per la porta:

- Benvinguda senyoreta Júlia. Tot ha anat molt bé, l’operació de rinoplàstia ha estat tot un èxit, en pocs dies podrà tornar a casa seva. M’he pres algunes llibertats. Al començar l’operació vaig pensar que vostè té un cos perfecte per poder portar uns pits d’una talla més gran, i aprofitant l’operació, també li hem fet una liposucció i un lífting. Segur que ara s’acabarà de veure totalment esplèndida. Estic convençut que no l’importarà, no?

.

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres (conte amb 365 paraules justes)

.

36.- Un dia qualsevol

*
Va llevar-se tard, com sempre. Despentinat, amb bosses sota els ulls, la boca pastosa....
Després d’orinar copiosament va rentar-se la cara i les dents. A la cuina va beure un cul de cafè fred del migdia anterior. Després de buscar un encenedor per totes les butxaques dels pantalons i la jaqueta que havia deixat damunt la cadira del dormitori la nit abans, va encendre la primera cigarreta del dia amb un dels llumins de la llar de foc, un d’aquells llumins d’un pam de llarg, que va deixar consumir entre els seus dits, mentre la flama groguenca ballava al ritme de la seva respiració.

Va aixecar la persiana del dormitori, va obrir les finestres de bat a bat, i va fer un cop d’ull al seu voltant, el llit desfet, les sabates i els mitjons escampats per terra, els llibres damunt la tauleta al costat del despertador elèctric que feia aquell brogit tan molest però que conservava perquè era l’únic capaç de despertar-lo els matins de ressaca.

El reproductor de CD’s era ple de pols pertot tret de dos botons, el “play” i “l’eject”. Va prémer el botó de reproduir sense saber quin cd hi havia dins, mentre recollia la roba bruta per posar una rentadora va sentir, molt febles, les primeres notes de el “bolero” de Ravel, podia donar més volum a l’aparell, però llavors hauria hagut de córrer a afluixar-lo quan la peça s’enfila de sobte, com les cabres muntanya amunt.

Arrossegava els peus per tot el pis, del dormitori a la rentadora, de la rentadora a l’estudi a engegar l’ordinador, de l’estudi al bany. Treure’s el pijama i ficar-se sota la dutxa va ser gairebé tot un. En sortir-ne, despert, net, fresc, nou, se sentia una altra persona. Va pentinar-se, es va posar uns pantalons curts i una samarreta d’estar per casa, i estirà una camisa del cistell de roba neta i per planxar. Mentre s’escalfava la planxa va obrir el correu electrònic per consultar si li havia arribat algun nou e-mail. Un altre dia començava de bell nou.

*

autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes

*

35.- La truita dels dijous

*

Dijous al matí. Una passejada sense rumb el portà davant del bar on, en una altra època, havia esmorzat diàriament. D'això feia sis mesos que semblaven sis anys. El primer dia que hi deixà d'anar fou a causa de l'accident i, després, la pena incontenible i les forces devaluades impediren que tornés a la monòtona normalitat. Per això, quan els peus atzarosos el portaren de nou davant del bar, decidí concedir-se un moment de nostàlgia i retornar a una manera de viure ja passada.

El bar no havia canviat gens i l'animà veure que el cambrer encara el recordava. El menà a la taula del racó on solia esmorzar sense que a ell li calgués dir res. Eficiència. La taula, les cadires, els quadres que amanien les parets del local, els cambrers... Tot era com ho recordava, com si l'interval de temps que a ell li canvià dràsticament la vida s'hagués oblidat de passar pel bar. Decidí demanar el mateix que menjava cada dijous. Quan arribà el tall de truita de patates, acompanyat de dues llesques de pa amb tomàquet, notà una flaire coneguda que li invadia els badius. Tallà amb la forquilla un tros de truita, tan esponjosa com la recordava, amb aquell punt de cruesa tantes vegades admirat. Tot en aquell bar era exactament igual que abans de l'accident. Abans que aquell cotxe s'estavellés de cara contra el vehicle que conduïa la Neus.

Portava una bona estona concentrat en l'esmorzar, amb els ulls fixos en aquella truita de tota la vida. Tanta familiaritat l'embriagà i per uns moments pensà que, potser, si aixecava la vista trobaria davant seu la dona amb qui havia compartit tants esmorzars (i tantes coses). I encara més, potser tot tornaria a ser com abans. Amb un bri d'esperança alçà els ulls i contemplà la paret nua.

*

autor: Ma-poc, blog Mots emblocats

*

34.- Vacances a la terra

Deixa tot programat perquè la nau navegui sola durant una hora, i es connecta a espainet. Vol mirar unes ofertes que ofereixen unes vacances a llocs insòlits. Gens tradicional com és, li agradaria poder fugir uns dies a un lloc recòndit durant els dies lliures que li ofereixen. La porta del seu darrera emet un so i una llum avisa de la presència d’algun company.

- Hola Galileu.
- Hola Iride, no estàs descansant?
- Estava preparant l’examen de demà, i volia desconnectar una mica. Començo a estar cansada. No entenc com et pot agradar treballar tan sol.
- Ja em coneixes, no m’agrada gaire relacionar-me amb la gent. Deu ser el meu gen llunàtic.
- Segur! No he conegut a gent més antisocial que els habitants de la lluna. Tenim al teu company Centaure sense anar més lluny, a qui li encanta estar sol reparant la nau per fora.
- No podem fer-hi més.
- Has triat on aniràs de vacances? Jo crec que aniré a Goró, un nou complex turístic que diuen que recrea a la perfecció els pobles més marginals de L’Índia. Diuen que fins i tot es graven pel·lícules com a l’antic Bollywood, i et deixen participar-hi!
- Sempre tant alternativa. Jo estic decantant-me per unes vacances a la Terra, encara tinc alguns familiars allí amb qui m’agradaria relacionar-me.
- Però si no hi queda res! Tot és desert, els humans van aconseguir destrossar-ho tot en un temps rècord.
- Encara queda una població de 500.000 persones que viuen baix terra, i que s’autobasteixen dels recursos que no havien explotat en el passat.
- Podries venir amb mi... m’agradaria tant poder compartir unes vacances amb tu...
- No necessito autocompassió, tira! Que tingui la pell tant lunar no vol dir que sigui tant diferent a la vostra pell verda.
- Està bé, està bé, però no t’oblidis de mi i porta’m alguna pedra terrícola, diuen que tenen poders curatius.
Es posa la mà a la butxaca i toca la pedra que l’acompanya des que el seu tiet terrícola li va donar. Diuen que és un bon remei contra l’influx de l’amor.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

33.- Història de la farola

*

- Hola Farola.
- Hola Persona.
- M'agrada mirar-te i encara més quan estàs encesa.
- Sempre sóc jo.
- Però il·luminada ets més. Més viva. Més farola.
- Cert. I apagada segueixo en el meu lloc. Sóc una farola.
- Ja ho sé. Ets una farola encesa i apagada. T'agrada està apagada ?
- No depenc de mi.
- I si jo et connecto les 24 hores ?
- Dubto que puguis i t'ho deixin fer. Recorda, jo funciono per il·luminar quan hi ha foscor. Quan no hi ha foscor hi sóc igualment. A punt i apagada. Amb sol dono ombra i dono punt de suport, una certa seguretat, a las bicis que és lliguen a mi.
- Em fa rumiar això d'estar present encesa o apagada.
Gràcies Farola.

*

autor: Joan González, escriu a Relats en català

*

32.- La incompetència

*
Quan el metge em va comunicar, amb posat compungit, que em quedaven tres mesos de vida, vaig pensar que algun incompetent havia traspaperat els expedients. Poques coses em molesten més que la ineptitud professional, però no vaig voler discutir el dictamen del doctor, perquè el corporativisme en aquests casos s’imposa, i ell mai no hauria reconegut l’error d’un col·lega, encara que es tractés de la negligència d’un simple auxiliar. Així que, per no contradir-lo, vaig adoptar la preceptiva actitud d’amoïnat, tot dirigint-li una mirada còmplice i comprensiva.
Però des d’aquell dia vaig encadenar una successió d’equívocs que corroboraven la mediocritat i la poca solvència de molts professionals de la sanitat: anàlisis maldestres que insistien amb tossuderia en el meu imminent traspàs, radiografies presumptament alarmants interpretades sense rigor, i una medicació errònia que em provocava unes punxades molestes en un costat que en pocs dies em van impedir alçar-me del llit. M’atenia una infermera miserable que confonia pastilles i xarops, i que m’injectava substàncies que enlloc d’alleujar el dolor, l’esperonaven i el feien més agut. També els meus familiars es comportaven amb manifesta incompetència, somicant i planyent-se tot el dia, ignorant l’evidència de l’error.
Però era difícil lluitar tot sol contra tanta adversitat: al final em vaig veure abocat a una mort que no era la meva. Després només va faltar que portessin un fèretre erroni –l’havien encarregat de fusta de cedre i no pas de bedoll–, que durant l’al·locució fúnebre, inadequadament llòbrega, el sacerdot confongués els evangelis –atribuint a Sant Joan una cèlebre sentència de Sant Mateu– i que els ineptes de la funerària s’equivoquessin de nínxol. Ara només espero que per algun malentès no acabi a l’infern, jo que he estat una persona eficaç i competent tota la vida.
*

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

*

31.- La nit dels estranys

Només tocar el timbre es va penedir d’haver acceptat. Tenia davant una d’aquelles càmeres de videovigilància que havien començat a incorporar alguns dels intèrfons del barri. Va forçar un somriure que no va arribar a durar prou perquè el veiés el propietari de la casa: “Marta?”. La porta es va obrir abans que digués res. Quan va ser davant del pis va vacil·lar, es va esperar uns minuts sense saber si tocar el timbre o picar fluixet a la porta. No se sentien passes, si no es decidia no l’anirien a obrir. Va optar per picar amb el puny, no volia despertar el menut. L’home la va obrir de seguida: “per què no has trucat? T’he estat observant per l’espiell i fa una bona estona que hi ets”. Va travessar el rebedor i va descarregar la motxilla: “porto un llibre per llegir. Dorm?”. Va sortir la mare i li va apuntar el número d’emergència, feia una hora que dormia, però tenia una mica de febre; si passés res podria telefonar-los. Va assentir a tot fins que els va veure marxar, una mica més tranquils. Era el primer cop que deixaven Pau totsol amb un estrany. De fet, era la primera vegada que Marta s’ocupava de vetllar el son d’un estrany. Li feia angúnia i no es podia concentrar en la lectura. Va mirar al seu voltant tot buscant alguna fotografia del xiquet. Totes eren, si fa no fa, del mateix estiu. Li hagués agradat saber si eren recents, no en recordava l’edat i això encara la neguitejava més, no havia canviat mai uns bolquers. Sentia la necessitat d’entrar a l’habitació i mirar quina cara feia. Pensava que, si més no, l’havia de conèixer abans que tornessin: i si se’l trobés un dia pel carrer, amb sons pares a la vora vigilant-lo i ella no el saludava? Però temia fer soroll al girar el pany i despertar-lo. Va intentar concentrar-se en no despertar-lo.
Dues hores més tard van arribar els pares. Marta seguia en la mateixa posició de quan havien marxat, asseguda al sofà, mirant de cara a la porta tancada del menjador. Darrera la porta, el passadís de l’habitació de Pau.

*
autora: Gemma Pellisa Prades

*