61.- Un mal dia...

*
No sabia per què, però ho sabia. “Avui no serà un bon dia”, va dir-se tan bon punt va posar el peu esquerre a terra per aixecar-se del llit. I a més, ja s’havia llevat amb molta son i amb molt mal humor. Si no podia dormir les seves vuit horetes sagrades, era pell!

Qui li havia manat d’anar a dormir tan tard? Només havia pogut aclucar l’ull durant tres hores i ara estava mort de son. Baixava les escales gairebé volant per poder agafar l’autobús que l’havia de dur a la feina. _Merda! Se li acabava d’escapar davant dels seus propis nassos, quina ràbia! Mentre esperava el següent autobús anava pensant en la nit anterior, la qual recordava a trossos difuminats. Com sempre, havia begut unes copes de més i tenia el cap fet un trencaclosques desmuntadíssim. S’esforçava a encaixar aquelles peces, imatges soltes que li venien al cap, sense èxit. Què hi feia la Dèlia enmig del seu pensament caòtic? Eren imaginacions seves o realment havia estat amb ella?

Arriba l’autobús i puja. Mira el rellotge: -Arribaré tard a la feina...

La Dèlia seguia dins del seu cap. Ara la podia veure abraçant-lo amb força i fent-li un petó llaaaaaaaaarg. Estava esgarrifat. Com pòdia ser? No recordava que acabés al llit amb ella...

L’alcohol i el seu cap li volien jugar una mala passada?

Baixa de l’autobús.

Entra per la porta de l’oficina quan passen justament vint minuts de les nou i algú l’espera a la porta:

-Bon dia Quim. Ho sento però estàs acomiadat. Ja te’n pots anar!-li va dir la seva cap de departament, la Dèlia, amb un to de veu ferm i decidit.

*

autora: Sílvia, del blog De feltre i Contes divers

*

60.- L'espera

*

Una nit més de riures i alcohol amb els companys de sempre, rutines nocturnes de cap de setmana que s’han repetit des de fa anys. I com des de fa molt temps també, un cop acabada la festa, tornar a casa amb aquell autobús que fa ballar el cap, on no es poden ni tancar els ulls perquè tot dóna voltes i voltes.

Però en arribar a destinació, hi ha premi. Ella m’espera pacient, com cada nit. No li importa el meu estat etílic, encara que aquest mai és tan greu com per no poder admirar-la. Asseguda als peus del llit, amb posat seriós, i la seva camisa de dormir verda, curta, que amb prou feines cobreix les seves corves. Camino l’escassa distància fins a ella, i en algun moment em ve al cap la seva espera, i un somriure se’m dibuixa, perquè puc endevinar la imatge que veuré.

Com voldria acariciar els seus llargs cabells rossos i resseguir tota la geografia del seu cos, desposseir-la de la seva única peça de roba. Però, com cada matinada, el vidre de la botiga de matalassos m’ho tornarà a impedir i passaré de llarg somrient a l’aparador on ella seu immòbil i immutable, exposada com un article més. La maniquí de la botiga de matalassos.
*

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"

*

59.- Adolescencia

Cuando llegó al portal de su casa todavía no sabía lo qué le esperaba arriba.
Su hija estaba sentada en la escalera junto a la puerta. Se dio cuenta inmediatamente de que, simplemente, había olvidado las llaves y, como no era ni sería la última vez y, además, estaba harta de decírselo, se puso furiosa.
La chica estaba allí, con la mochila, enchufada a su MP3 y con ese gesto de indolencia adolescente.
Empezó con los reproches y provocó, sin darse apenas cuenta, los primeros gritos. Luego empezaron los insultos mutuos, los reproches… Siempre era igual. Empezaba a ser una rutina ante la que sentía impotencia, ante la que no se veía capaz de luchar.
De repente, la muchacha se fue hacia la puerta y amenazó con marcharse de casa.
- Pues ahí está la puerta – dijo la madre indignada y desafiante.
Y así fue. Su hija dio un portazo.
Pasaron varias horas y su marido volvió a casa. Cuando preguntó por ella la madre rompió en llanto. No contestaba al móvil, los nervios la reconcomían y, además se sentía culpable por el incidente.
Para colmo, su marido empezó con sus reproches de siempre: tú eres la adulta, ella la adolescente, no puedes ponerte a su altura…
Empezaba a estar harta de la situación, empezaba a estar harta de la falta de apoyo de su pareja, empezaba a estar harta de luchar y darse siempre contra el mismo muro.
Se fue a su habitación en el más absoluto silencio mientras él relataba. Ahora él hablaba por el móvil con su hija. A él si le contestaba, a ella llevaba horas sin hacerlo. Estaba convenciéndola para que volviera a casa. Oía las palabras de siempre: cielo, cariño,…
Ella sacó una vieja bolsa de lo alto del armario y metió algo de ropa interior, unos vaqueros y una chaqueta. Luego se fue al cuarto de baño y cogió lo imprescindible.
Estaba claro ya que la hija volvía a casa.
Sonrió a su marido, dejó las llaves y el móvil en el taquillón, junto a la puerta, y salió despacio, sin dar ningún portazo. Ya había decidido que quien estorbaba era ella.
*

autora: Adela Muñoz, del blog Amar el arte

*

COMENTARIOS EN CASTELLANO POR FAVOR!

*

58.- Nit intercultural

Es va despertar tot suat, va mirar el rellotge i va veure que just eren les cinc de la matinada. No recordava gairebé res de la nit passada. Va intentar tornar a adormir-se però no ho va aconseguir. Al final va decidir aixecar-se i fer-se un cafè. Just entrar al bany va trobar alguna cosa estranya, es va mirar la ma i va veure com hi tenia un petit dibuix, era d'un color marró fosc, semblava pintura però no, no era pintura, erahenna. Ho coneixia perquè havia vist altres mans pintades. Com havia acabat amb un tatuatge al braç? No ho recordava. Es va asseure a la cuina i es va prendre el cafè. El seu cap va començar a refer els què havia passat la nit anterior.Recordava, ara sí, la trucada de na Isabel convidant-lo a una festa intercultural. Va acceptar de seguida, tenia molts amics immigrants i li agradava anar de festa, s'ho passava bé, hi trobava coneguts i el menjar li encantava, hi havia molta varietat i tastar coses noves sempre li havia agradat, tenia bon paladar. De sobte va recordar uns cabells negres, llargs i gruixats, una mirada intensa amb grans ulls negres, i un nom: Salma. Estava asseguda a un tabalet a una paradeta de la fireta i tenia amb la ma un pot de henna amb el qual anava dibuixant belles formes als braços de les nines que li demanaven. Ell es va posar a la filera i va esperar el seu torn. Quan ella el va veure va somriure i després de parlar-ne, li va posar lahenna al braç i varen estar junts tota la nit. Aquella noia li havia agradat i ara què hi pensava, tenia el seu nombre de telèfon a la butxaca dels texans.De pressa, va sortir de la cuina i va treure el paperet dels texans. Sí, avui la trucaria i la convidaria al cinema, havien estrenat la darrera peli de Woody Allen, tal vegada li agradaria.

*

autora: Tonina, del blog Coses meves ( i a vegades de l’escola)

*

model de la foto: una persona molt especial per la Tonina

*

57.- Vacances a Fiji

Seguint la meva màxima de: “s’ha de treballar per viure i no viure per treballar”, em trobava dalt d’un avió que em portaria a les Illes Fiji. M’havia gastat tots els estalvis d’aquell any i dels dos propers, per poder allotjar-me en un magnífic hotel.

Els primers dies vivia a la platja, descansant i deixant-me portar per la remor de les onades. Quan ja portava quatre dies a l’hotel vaig demanar d’anar a fer una mica de turisme. A recepció ja ho havien previst, i tenien un cotxe preparat per portar-me a la ciutat. Em recomanaren anar a veure una festa relacionada amb Lakshimi, deessa de la riquesa i la prosperitat. I em vaig deixar portar fins un petit poblat, on moltíssima gent s’havia aplegat al voltant d’una figura de la deesa. Uns bells cants i balls en el seu honor servien d’espectacle per als nouvinguts. Em deixava portar per la música i al mateix temps, observava la gent del meu costat. Hi havia per igual, gent de l’illa i turistes, i després un grup de gent que estava una mica apartat portant una conversa, i sense donar importància als balls. Si els miraves bé, semblava que anaven com a disfressats. Les barbes i barrets que portaven servien per amagar el seu aspecte real.

Alguna cara m’era familiar, sobretot la d’un vell que enlloc de barba portava un bigoti. Després d’una bona estona mirant-lo vaig tenir un ensurt. Era Elvis Presley! Al seu costat vaig poder endevinar la cara de John Lennon I una mica més apartat parlant amb Nino Bravo estava Michael Jackson. “No pot ser! - em deia. Tots estan morts!” Vaig anar atansant-me per comprovar que no m’havia tornat boig. I les cares s’anaven definint baix les seues disfresses. Eren ells, no hi havia cap mena de dubte. Quan ja estava molt a prop seu, Nino Bravo es va adonar que els havia descobert. Va fer una senyal als seus amics, que van girar-se cap a mi, i amb un somriure, van allunyar-se. Palplantat sense poder païr el que havia vist, no podia moure’m. Elvis Presley es va girar i guinyant-me l’ull es va posar a la boca el dit demanant silenci.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

foto extreta de la pàgina: Viajar y estudiar

*

56.- Un bonsai dins meu

M’he empassat un pinyol de cirera sense adonar-me’n. Tusso. Res, no surt. Me’n vaig a dormir i la nit és un somni carnós, vermell, rodó. Vaig sopar massa, del cert. Em llevo, em fico a la dutxa i, en afaitar-me, la maquineta s’encalla just sota l’orella. Déu meu! M’ha crescut un cirerer a l’orella! Què faig? Surto corrents cap a la farmàcia. La farmacèutica és amiga meva, ella sabrà què fer. M’aturo en sec, no m’he vestit. Reculo. A l’armari mirall del dormitori, així, vist de cantó, sembla que porti una flor. I si em disfressés de bailaora ?... No, millor que no. La farmacèutica m’adreça al jardiner, que em fotografia l’orella. Bé, no, el cirerer que tinc a l’orella. De tots els angles, metòdic. Pregunta: Puc agafar-ne una mostra?. Amb les tisores de podar escapça una branqueta, sap greu, sap greu, no puc arribar a les arrels.
Jo l’increpo, una mica molest:
-Com ho veu, doncs?
-Som a la primavera; en pocs dies, florit – respon, professional.
Marxo. Vull arrancar-me’l, però em fa por. I si darrere les arrels hi surt el cervell? I si em quedo sord? Tinc un bonsai dins meu! Camino abatut amb el cap inclinat, per compensar el pes del bonsai de cirerer.
Quan arribo a cal metge el bonsai ja ha florit i sembla que porti un monyet blanc, com de iaia, però en el perfil.

Foren un seguit de dies molt atapeïts: radiografies, hospitals, els de l’associació Catalana de Bonsais, ressonàncies, el regidor de medi ambient de la Generalitat, hospitals, la tele, ma mare.
A la fi em varen operar. El diagnòstic: terra de bonsai. La sentència: quinze anys i un dia.
No m’hi vaig poder estar, va ser un impuls incontrolable; post- traumàtic, al·legà el meu advocat a la meva defensa. Ara no ho faria pas, de llençar escales avall el pobre noiet aquell, infermer, zelador, no ho sé pas, que em va dur el sopar amb un platet de cireres de postres.

*

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

il·lustració de Sali, fet per a aquest conte.

*

55.- Seguretat Social

*

En Cesc acabava de complir els 45, es trobava bé i no li feia mal res però, al seu voltant, la gent no callava: Hauries de fer-te una revisió que ja tens una edat!, deia la seva dona. Al Pere li han trobat un buf al cor i és més jove que tu, no?, li recordava el seu company de feina. Papa, aquesta panxa s'hauria de rebaixar!, no parava de dir-li el pallús del seu fill que li havia donat el disgust més gran de la seva vida al deixar els estudis per fer-se monitor de gimnàs. Per no sentir-los més va cedir i va demanar hora al seu metge de capçalera.
El Doctor Guivernau, només veure'l, el va renyar: Home, Cesc, veig que la teva història clínica està més buida que el teu compte corrent (és molt de la broma, el Dr. Guivernau), això s'ha d'arreglar... I li va començar a donar hora per un munt d'especialistes, un viacrucis de proves, anàlisis i més proves que va tardar gairebé 6 mesos a completar. A la fi, amb tots els resultats a punt, va tornar a veure al seu metge.
Aquesta vegada el Dr. Guivernau no estava per bromes: Cesc tinc males notícies. Una de les analítiques demostra clarament que tens una malaltia greu i molt rara, i per desgràcia sense curació possible. No tens colesterol, les transaminases perfectes, el teu cor ja el voldrien alguns joves... totes les anàlisis són correctes menys aquesta i no hi podem fer res. Ho sento molt, però només et queden dues setmana de vida.
Dues setmanes?, però si jo em trobo bé! Ha d'estar equivocat, no pot ser!, s'espantà en Cesc. No hi ha error possible, va replicar el metge, són anàlisis molt precises i quan el podem detectar, aquest mal està tan estès que en quinze dies tot s'acaba.
En Cesc va sortir de la consulta aclaparat, més mort que viu (i mai millor dit) perquè ell no sabia, i el metge no se n'havia adonat, que la prova en qüestió era de les primeres que li van fer i per tant, aquelles dues setmanes havien quedat enrere ja feia alguns mesos.
*

autor: McAbeu, del blog Xarel-10

*