6.- Bridge

foto cedida per a aquest conte per Mortadel·la casolana

*
Des de darrera de la vidriera emplomada de la galeria de la mansió, Lord Filmore fa adéu amb la mà als darrers convidats. Mentre veu com el cotxe del coronel Grant desfila, amb aquella dignitat, pels jardins de la propietat, pensa que la vetllada de bridge ha estat un èxit. Tot ha sortit rodó : el rostit del sopar, al punt; els Bordeus que els han servit, en el seu moment òptim de maduresa. La sobretaula, una delícia com sempre : els millors havans i els vins de Porto més selectes del celler han fet la companyia que els seus il·lustres convidats requereixen. Lord Filmore sap ser un bon anfitrió. Està orgullós que els seus visitants li agraeixin les atencions que els dispensa en cada reunió, de la mateixa manera que se sent un dels darrers mantenidors del bon gust britànic, un dels darrers membres d’aquella gran societat que es va difuminant, com el propi Imperi … Què en quedarà de tot plegat, quan aquests petits signes d’etiqueta hagin desaparegut ? On anirà a parar el món sense la cacera de la guineu, sense cricket i sense les delicioses partides de bridge ? Què serà de la bona societat sense els seus estimats amics ? Vells companys d’Eton, antics camarades de l’exèrcit, amistats forjades durant anys i anys a la City i estius a la verda campanya … I del servei, què se’n farà del servei ? La governanta, l’ama, les cambreres, i el seu entranyable Andrew, el majordom que ha estat la seva ombra durant gairebé cinquanta anys.La marxa dels darrers convidats representa un bon descans per l’Andrew. Ell, home fidel i discret, sap positivament (després de tantes i tantes sessions de bridge) que després de la festa, en fer endreça dels salons, en un lloc o altre hi trobarà a faltar un canelobre de plata i que, invariablement, algun dels convidats (o les seves mullers), haurà fet ús dels lavabos sense estirar la cadena del vàter.

*

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa

*

5.- Metro

Entro al vagó blanc entre dues columnes de so (els meus auriculars). Miro a banda i banda. La noia de la samarreta caiguda que escriu en una llibreteta. M’hi assec al costat, intento endevinar-li l’escriptura, ràpida, furtiva. Es mossega la pell morta d’un dit i crec que se li ha escapat una mirada que s’adreçava a mi. Manipulo l’ipod, dec semblar interessant, o em penso que quedo interessant manipulant l’aparell a la recerca d’una cançó que s’adigui amb la noia que seu al meu costat. La llegeixo inspirada. Ella, tot de sobte, s’ha cansat d’escriure, desa el bloc i remena la motxilla sense treure’n res. Somriu, s’alça, escapa a la següent estació.
Una senyora retenyida m’assenyala.
—Jove, vigili, porta la bossa oberta.

Dissimuladament començo a buscar si he perdut alguna cosa.

*

autor: Allau, blogs The Daily Avalanche i Disseccionari

*

4.- L'últim llibre del món

Eren temps en que les noves tecnologies avançaven a un ritme frenètic, de vertigen. Els ordinadors, les agendes de butxaca, els mòbils i els aparells electrònics més sofisticats que us podeu imaginar estaven a l’abast de tothom. Tecnologia punta a preus molt econòmics, regalats. L’era moderna dels bytes i dels zeros i uns binaris havia desbancat els nostres estimats llibres de paper. Els havia fet fora. Esborrats de la faç de la terra. Desterrat a ser només un record efímer del que abans havien estat. Les biblioteques havien desaparegut, els carnets dels seus membres havien estat cremats en grans fogueres al carrer juntament amb totes les col·leccions hagudes i per haver de llibres moderns i antics. Tant s’hi valia: incunables, novel·les, tractats sobre matemàtiques... Les cases havien estat registrades a cop de fusell per eliminar qualsevol vestigi de literatura impresa. Pecat!, cridaven uns quan veien qualsevol enquadernació. Heretgia!, cridaven els altres. Milers i milers de llibres alimentaven grans fogates. La gent dansava, reia, ballava, s’agafava de les mans, cantava a l’abric d’aquella escalfor literària.

Però no tots els llibres van poder ser cremats. No, tots no. Ens podran robar, espoliar, treure de les mans els nostres estimats tresors, però sempre n’hi haurà un, el meu, que no l’aconseguiran trobar. Mai me’l podran robar. Dormo amb ell. Passejo amb ell. Menjo amb ell. És el meu tresor. La meva vida. Potser, la meva mort si algú em delata. Sóc el seu guardià. Me’n sento responsable. No en va, és el testimoni del que un dia va ésser una civilització culta, plena de lletres, frases, signes de puntuació, exclamacions, metàfores, vocals i consonants, articles, punts i seguit, interrogants, ... Amb tapes vermelles i fulls groguencs, em mira, m’esguarda, m’espera, em demana que l’obri i el llegeixi una vegada i una altra. M’estimula i m’anima. M’omple de vitalitat. Em fa sentir viu. Em fa tremolar.

No ho digueu a ningú, però si algú el vol llegir només m’ho ha de dir. És l’últim llibre del món...

*

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

*

3.- Estel i ou

L´estel no sabia que ho era. No podia brillar, estava en la més completa obscuritat. I per obscuritat vull dir allò on tot es negre.
Així van anar passant els dies, el uns darrere els altres. L´estel no tenia gaire cosa per menjar ni gaire coses que fer i li va agafar la son.
Una gallina buscaba un lloc on pondre un ou i el va pondré a la finestra de la cuina de Petra. Era un ou tan gros com la mateixa gallina. Dintre de l´ou tot era negre, per fora era blanc, com tots els ous.
La pagesa va recollir l´ou amb el seu davantal. L´estel es va despertar, tot seguia negre i va tornar a tancar els ulls..
-Avui menjarem truita- va dir la pagesa.
En trencar l´ou , l´estel va caure a la llauna i va brillar una mica.
La pagesa li va donar beguda i menjar, el va bressolar i l´estel començà a brillar cada vegada amb més gana. Després va fugir per la finestra.
Aquella nit a la masia van sopar llum d´estel.

*

autora: Dolors, del blog Menjalletres

*

2.- El far de la fi del món

Després d’un llarg recorregut fins a aquell far, et plantejes si val la pena fer el viatge a l’inversa. Passats uns minuts, i amb tot el cansament del viatge acumulat a les espatlles, decideixes que potser millor fer un descans d’uns dies. Uns dies que es converteixen en setmanes, en mesos, i quan te n’adones ja t’has quedat a viure-hi.
És això el que va passar a la majoria de gent que van arribar a Tarrestre. Sense adonar-se’n, van trobar petits motius per quedar-se allí i no tornar mai més al lloc d’on havien vingut. I quan els preguntaves el motiu d’haver-se instal·lat, no sabien contestar a la pregunta.
Els dies passaven tranquils, cadascú amb les seves tasques creava un moviment que donava vida al poble. Les poques persones que venien de visita, i aconseguien marxar, era perquè no havien captat l’essència d’aquell petit poble de costa.
Argimiro en portava onze vivint a Tarrestre. I no se’n penedia, de fet, és que tampoc s’havia plantejat mai marxar-hi. Quan aquell humit i calorós matí, va arribar al poble per veure el far i fer unes quantes fotos, alguna veu interior ja li va dir que no tornés a casa. Segur que la seva muller se’n sortiria la mar de bé amb els seus 4 fills, sempre havia confiat amb ella.

*

autora: bajoqueta - blog Terra de llibres

*

1.- El moment de tranquil·litat

*

*

L’home seia tranquil·lament en aquell banc del parc, amb el seu diari. Li agradava fer en aquell lloc el seu descans matinal, després del cafè; un dels seus moments més agradables del dia. Però avui semblava que es quedaria sense el seu descans, el seu aïllament. Una noia tota despentinada i amb els ulls esbatanats se li va seure al costat.
-Hola –li va dir.
-… hola…
La noia no va dir res més per període de dos minuts, però movia tot el cos rítmicament endavant i endarrere, amb les cames creuades i el cap una mica inclinat, cosa que el posava molt nerviós.
-Com et dius?
-… Jaume –va mentir.
-Jo em dic Martaaa –es presentava la noia allargant la a final de manera irritant.
Dos minuts més de pau, ell feia com si la noia no hi fos, però no podia evitar sentir-se cada cop més incòmode.
-I vens gaire per aquíííí?
-… no, és el primer cop –no estava disposat a dir cap veritat a aquella boja.
-Ah.
Ara tres minuts.
-I vindràs demà?
-…no crec…
-Ah.
Un minut.
-Jo vindré a aquesta hora. Si vens podem ser amiiiics.
-… ehem, em sembla que no. Em sap greu, he de marxar –ja no aguantava més aquella situació.
Va aixecar-se i va deixar el diari sobre el banc, se li havien passat les ganes de seguir llegint. Se’n tornava emprenyat cap a la feina, quina manera d’espatllar-li el matí.
Quan l’home va haver marxat i ja no estava a la vista, aquella noia va passar-se la mà pels cabells per pentinar-se, es va posar a lloc la roba i es va arrepenjar contra el banc mentre mirava el cel fent que no amb el cap, amb una ganyota de circumstàncies. Va agafar el diari abandonat i va començar a llegir-lo amb interès.

*

*

I queda inagurat el blog! El primer en començar a contar el seu conte és Xexu del blog "Bona nit i tapa't"

un any de contes / un año de cuentos

Començo amb molta il·lusió esta nova iniciativa. Sé que a la gent li agrada escriure, en la qualitat de molts blogs es nota que la gent li posa interès. I vaig pensar que seria una bona idea crear este blog. 365 contes, de 365 paraules màxim, com 365 dies té un any. Potser publicar un relat diari no serà possible, però si 365 contes. Seria genial poder publicar això en paper, i que no es quedés només aquí a la pantalla, però això ja no depèn de mi.

Vos deixo les instruccions, i espero molta participació. Els relats s'aniran publicant per ordre de recepció.

INSTRUCCIONS

• escriure un relat en català o castellà, tema lliure, màxim 365 paraules (de texte, sense contar el títol i el nom de l'autor).
• enviar al mail: lhortdebajoqueta@hotmail.com en format word, posar el nom i l'enllaç al vostre blog si teniu (podeu utilitzar un pseudònim) i podeu indicar quina temàtica té el conte.
• podeu adjuntar una foto feta per vatros (per evitar problemes d'autoria), no és obligatori, sinó el texte sortirà sol.
• sigueu respectuosos amb el tema del conte i vigileu les faltes d'ortografia!

Gràcies a tots!

Els relats començaran a publicar-se a partir de l'1 de juny de 2009

* * *

Empiezo con mucha ilusión esta nueva iniciativa. Sé que a la gente le gusta escribir, en la calidad de muchos blogs se nota que la gente le pone interés. Y pensé que sería una buena idea crear este blog. 365 cuentos, de 365 palabras máximo, como 365 días tiene un año. Quizá publicar un relato diario no será posible, pero si 365 cuentos. Sería genial poder publicar esto en papel, y que no se quedara solo aquí en la pantalla, pero eso ya no depende de mí. Os dejo las instrucciones, y espero mucha participación. Los relatos se irán publicando por orden de recepción.

INSTRUCCIONES

• escribir un relato en catalán o español, tema libre, máximo 365 palabras (de texto, sin contar el título y el nombre del autor).
• enviar al mail: lhortdebajoqueta@hotmail.com, en formato word, poner el nombre y el enlace a su blog si tenéis (puede utilizarse un seudónimo) y podéis indicar qué temática tiene el cuento. Se puede adjuntar una foto hecha por vosotros (para evitar problemas de autoría), no es obligatorio, sinó el texto saldrá solo.
• intentad ser respetuosos con el tema del cuento y vigilar las faltas de ortografía!

Gracias a todos!

Los relatos empezarán a publicarse a partir del 1 de junio de 2009